Autoretrat als cinquanta
La doctora s’apunta que faig gairebé dos centímetres menys del meu millor moment. El metre noranta, doncs, ja no tornarà. Del pes, en canvi, ara fa temps que no en parlem. Després d’haver arribat al volum més crític, una hora de gimnàs matinal, quatre anys d’esforç i una lleugera disciplina alimentària ho han anat tornant tot a lloc. Més o menys.
El meu pare, finalment, ha clavat el seu vaticini. Des que jo tenia vint anys que assegurava que tenia entrades, que veia la meva tofa cada vegada més esclarissada i que acabaria calb, com l’avi per part de mare i, encara que li costés de reconèixer, com ell mateix. Després de tants pronòstics derrotistes i amb aquesta combinació genètica de mal borràs, per a mi va ser una victòria arribar als quaranta encara amb alguns cabells. Als cinquanta, però, ja fa temps que m’he rendit. El crani pelat que n’ha resultat és més aviat arrodonit, amb un occipital en punxa i poc clatell.
A mesura que els cabells han anat desapareixent, les celles -encara avui negríssimes- han quedat a primera fila. Per contrast amb l’absència gairebé absoluta de pèl a la closca, el primer que crida l’atenció són aquests dos arcs que, en la photo finish, sempre arriben mitja centèsima abans que jo.
Els ulls em delaten. Els tinc massa sincers i, malgrat els anys, no han après a dissimular. No cal que l’interlocutor em conegui gaire perquè m’hi descobreixi una mirada foteta o d’agraïment o de reprovació o de complicitat o de seducció o irònica o juganera. O, en un rampell rabiüt, una llambregada que fa baixar llamps i trons i que pot arribar a espantar. Aquest repertori potser no dona per gaire més. En defensa pròpia, he de dir que són mirades més espontànies que estudiades, i sovint acompanyades d’una caiguda inconscient de parpella que ha estimulat els imitadors. No em sap greu. M’empipa més, això sí, que els ulls m’estiguin quedant més tristos, més secs. He sabut, però, captenir aquells ullassos excessius, espantats, que ens van sortint a molts malalts crònics de tiroides i que, segons com, sembla que estiguin a punt de caure. Les orelles, ara ja visibles i desprotegides, juraria que m’han crescut. I, el que em preocupa, vagament, és que m’adono que no paren de fer-ho. Penso tantes vegades en les orelles de l’Espriu... El nas, en canvi, s’ha mantingut discret, en les proporcions adequades, lluny de les protuberàncies que han donat personalitat a la família.
Si d’una part estic content és de les mans. Dits llargs, forts, ossuts. Les ungles, tallades sense blanc, tenen molt poques imperfeccions. Són les mans del pare, fotogèniques, que es belluguen amb seguretat en un global de gesticulació temperada. No soc, per dir-ho així, home de grans exageracions. Tampoc en els moviments. Al damunt de les mans em reca que m’hi comencin a aparèixer algunes taques de vell. Al palmell, en canvi, les tres durícies de la mà dreta són les de sempre, les de subjectar la raqueta amb massa força en els irrenunciables partits dels dimarts. Pel que fa a les callositats de l’ànima, les vaig llimant com puc, amb la pedra pómez de l’experiència. La maduresa té aquesta virtut, la d’encaixar les coses com venen.
