La vida petita a la Diagonal

Com un tudó que bat les ales sorollosament, l’helicòpter arrenca el vol a les quatre. “Vigilaràs el carrer oblic des del cel”, li han dit. Li han fet un encàrrec i ell compleix ordres. En nom de la seguretat, filma, escruta i molesta amb les pales giratòries i l’incessant rotor de cua. Vola de cap a cap de la Diagonal amb el neguit de la mosca que troba les finestres tancades. Passeja per la vida dels altres, però no arriba a veure-ho tot.

A un quart de cinc en punt, el Jaume truca al timbre de casa la seva sogra, a la cantonada amb Roger de Llúria. Fa anys que la Maria no s’hi veu. Només intueix clarors i, de tan en tant, se li insinua algun perfil molt tènue. El seu gendre hi va cada dimarts per llegir-li en veu alta. Sempre novel·les que ha escollit ella. S’hi estan durant un parell d’hores. Ell entona, té veu d’anunci de ràdio i li agrada descobrir les històries al mateix moment que les declama. Agafa Les veus del Pamano del xifonier i treu el punt d’on el van deixar l’últim dimarts. La Maria, però, li demana que per un dia no toqui el llibre, que corri les cortines, que tregui el cap pel balcó i li expliqui tot el que veu. El Jaume és els seus ulls. Li diu que hi ha més gent que l’any passat. Hi veu famílies senceres que, majoritàriament, s’han vestit amb samarretes vermelles, però no pas tothom. Després li descriu els llaços grocs de totes les mides, que el 2017 no hi eren.

-I aquest soroll? -pregunta la sogra invident.

-Un helicòpter dels nostres -diu ell, enmig d’una ràfega eixordadora.

A casa dels Pàmies -a tocar del Torrent de l’Olla- aprofiten que és l’última festa d’estiu per fer dissabte. Cada any, abans de començar el curs, destinen l’Onze de Setembre a endreçar la casa. Els nanos guarden els llibres i els apunts de l’últim trimestre a les caixes que van comprar a l’Ikea de Sabadell. Després, es preparen la motxilla per tornar, una talla més grans, al Sant Ignasi. Quan ho tinguin tot a punt, podran baixar a treure el gos, que fa estona que ho reclama.

La manifestació, vista des de la barana de la Maria, és una corrua pigallada. El Jaume hi detecta més indignació que en altres Diades. Quan no havien caigut en dia de lectura, ell s’havia posat una estelada al coll i s’havia diluït enmig de la multitud.

-La gent està il·lusionada, mama.

-Vols dir que ens en sortirem?

-Segur. Ho tenim a tocar...

A la desembocadura de Calvet, un matrimoni ha abaixat totes les persianes que donen al carrer. No vol veure res. No vol sentir res. No vol saber res. No pot més amb la maleïda independència i amb els colpistes, i així es podreixin tots a la presó i a l’exili. Avui, per no posar-se de mal humor, no posaran la tele. Demà tampoc no compraran diaris. Es fan l’efecte que, si ells es blinden a casa a jugar a cartes, la realitat s’esfuma. Tancats, sense un bri d’aire, suen, callen i beuen aigua de Vichy.

La Maria i el Jaume comparteixen el moment però gairebé no se senten. L’helicòpter ha quedat suspès damunt mateix de l’edifici com si hagués descobert alguna cosa. El gendre posa un peu a dins de casa:

-Vol una mica de pa de la Diada?

-No sé si el podré mastegar...

-L’hi he comprat avui. És molt tou, és de sobrassada.

En un quart primera sense ascensor a Diagonal amb València, el Ferran i l’Aurora aprofiten que els pares d’ell han baixat a la manifestació per follar, per primera vegada. Fa una setmana que es van conèixer a l’Autònoma i, a jutjar per la impressió inicial al bar de la Facultat, cap dels dos no hauria vaticinat que vuit dies després estarien apuntalant els colzes al matalàs. Engeguen la pantalla plana de l’habitació, sense volum, per assegurar-se que ho endreçaran tot abans no es dissolgui la concentració i els pares tornin a casa sentint-se importants, amb l’eufòria de cada Diada. Quan li ensenyin els vídeos i les selfies al Ferran, l’Aurora ja serà al metro.

La Glòria, que acaba de bufar les espelmes dels cinquanta al mateix pis d’Enric Granados on ha viscut tota la vida, treu la grappa i els didalets per a la sobretaula. Ho ha celebrat amb la família i els amics que han pujat de Riudoms. Són tanta colla que han hagut de posar la tauleta plegable de la cuina per allargar la del menjador i han demanat cadires als veïns del replà. A la nit, ja els hi tornaran. Per al Jaume, els minuts passen a poc a poc. Si no fos per algun pilar de quatre que el distreu, al carrer cada moment s’assembla massa al moment abans. Paciència, càntics i consignes.

-A quina hora arriba, mama, la noia de la nit?

-Quin dia és, avui?

-Dimarts. Onze de setembre. Avui és festiu.

-Si és festa, pots comptar que fins a l’hora de sopar no vindrà.

A l’altura de Bailèn, banda de mar, el Jesús, conserge d’institut que porta cinc mesos de baixa, compta les hores que falten per a la sessió de radioteràpia de l’endemà. Li envia un whatsapp a la seva germana perquè s’enrecordi de recollir-lo i arribar puntuals al Clínic. Tres cantonades més avall, l’Hèctor i l’Álvaro trien les butaques al Ticketmaster per a la sessió de les vuit. Decideixen veure Rodin, en versió original, al Renoir Floridablanca. “Segur que avui no hi haurà ningú”, diu l’Hèctor, que té l’experiència d’altres anys.

La Maria li demana al seu gendre que tanqui la porta del balcó, que nota una mica d’aire.

-Vol que llegim?

-No recordo gaire què passa, al llibre. Però el d’allò escriu tan bé...

-El Cabré, mama.

Una nena que no sap que d’aquí trenta anys serà presidenta de la República Catalana mira al cel per la finestra de Diagonal amb Marina. Amb el polze i l’índex en angle recte apunta a l’helicòpter blau de la policia que no pot enregistrar la vida petita de la gent. El segueix una estona amb un ull tancat. El joc consisteix a posar-lo al punt de mira i enfocar bé. Finalment, no dispara. Ella, que ja arriba al melic de la seva àvia, decideix anar-se a pintar les ungles. Falta un minut per a les 17.14.