02/11/2012

Jo també vaig votar / Una carta per a tu

3 min
Un fotograma de la campanya retirada.

Jo també vaig votar

Jovaig dinar amb Fèlix Millet, al despatx del Palau de la Música, i li vaig fer la gara-gara. Jo vaig parlar amb Ernest Lluch divuit hores abans que el matessin. Jo vaig rebre una escopinada d'un policia a la cara per haver demanat que descompartís dues persones que es barallaven. Jo anava en el tren E que va ser trinxat a cops de pedra, a València, en tornar de la final de Sevilla. Jo vaig saber que un polític local va extorquir l'incipient negoci familiar (o comissió o et tanquem la barraca). Jo vaig veure com demanaven firmes contra l'Estatut i ara es fan els sorpresos. Jo vaig veure el linxament polític i personal a un home que va intentar negociar la pau. Jo vaig saber que un dircom del govern enviava la transcripció de les tertúlies del meu magazín matinal, subratllades en groc, a l'amo de l'emissora. Jo vaig dinar amb un regidor que es queixava que a les fotos del diari sempre sortia desenfocat. Jo vaig tenir un amic que vivia a l'àtic d'un edifici de Consell de Cent en què, a l'entresòl, hi havia els despatxos de Filesa-Malesa i Time Export. Jo vaig fer seure un convidat que volia marxar del programa perquè va considerar que el vídeo introductori de l'entrevista era una ensarronada. Jo vaig conèixer una noia a qui un eurodiputat li va demanar que es casés perquè ho necessitava per fer carrera política. Jo vaig posar els meus estalvis en bons patriòtics i ara no les tinc totes.

Jo, en canvi, a diferència dels nois de l'anunci -lògicament retirat-, no vaig ser a la manifestació del 77 ni he vist els castellers de Vilafranca a Nova York, però sí que he votat en tots els comicis a què se m'ha convocat, des que en vaig fer 18. I el 25-N tornaré a votar. Però si em tornen a enganyar, si tornen a fer jocs de mans amb el meu vot, serà l'última vegada.

Una carta per a tu

Posem que un futbolista, després de perdre un partit de futbol a Alemanya, agafa un avió i se'n va Itàlia a participar en l'enregistrament d'un xou de televisió. És la franquícia del Tinc una carta per a tu . Posem que el futbolista, sense saber un borrall d'italià, mira de fer de mitjancer entre una mare i una filla que s'esgarrapen tot el dia. Posem que aquí una periodista que es dedica a la crítica de televisió es mira el programa sencer i en fa un article al seu diari. Explica el que hi veu, ho valora i en dóna la seva opinió. No insulta, no fereix. Ni trinxa especialment el programa ni l'aportació del futbolista. Quan el diari penja la columna a la seva versió digital, de seguida comencen a arribar comentaris. N'agafo dos, no a l'atzar sinó precisament per subratllar-ne la sensibilitat. " A ti también se te calienta la chirla con Cristiano " i " Mira, chata, a fregarrrr, pedazo de zorraaaaa ". El nivell de tolerància i d'educació és aquest. S'hi barregen el masclisme, la tibantor Barça-Madrid i un odi latent envers l'altre. Els mitjans de comunicació, mentrestant, es debaten sobre els límits de la llibertat d'expressió en el feed-back dels seus lectors i el "com més polèmica generem més clics tindrem" per aparèixer als rànquings d'audiència. ¿Garbellar comentaris? Ja es fa. Però no prou. ¿Filtrar insults i paraulotes a través de programes informàtics altament imperfectes? També s'intenta. Però el sistema de regulació de comentaris té tantes fuites que ningú no ha sabut trobar el punt d'equilibri. Mentrestant, ens consolem repetint la salmòdia que internet diuen que és un reflex de la vida. Al núvol, per tant, tampoc no hi ha un pam de net. La proporció de xoriços, pederastes i maleducats, però, sembla més gran a la xarxa. Potser perquè tenen més visibilitat.

stats