19/08/2017

Quan sempre plou sobre mullat

3 min

Si hi ha una cosa que puc afirmar, sense risc d’equivocar-me, és que Falana Greskas va triomfar a Itàlia. La seva tercera novel·la va vendre més d’un milió d’exemplars en tan poques setmanes que els llibreters es trucaven els uns als altres, atònits, per saber si aquella febrada era un fenomen exclusiu de la seva botiga. Els dies guanyats explicava el viatge interior d’una noia que quedava viuda la nit de noces. Costumisme emocional a la vena. Només amb Eco, Baricco, Tamaro i para de comptar les editorials havien fet tant calaix en tan poc temps. El boca-orella va funcionar i l’escriptora grega, que havia arribat de petita a Gènova amb la família i s’hi havia instal·lat, va passar de ser una autèntica desconeguda -la seva primera novel·la va vendre una xifra irrisòria- a rebre ofertes per fer tota mena de feines que no tenien cap relació amb la literatura. De totes, en va triar una. Li va fer gràcia poder sortir per la televisió, en un programa, fet a mida, que presentaria ella mateixa. Va entendre que el màrqueting passava per aquí. Si els lectors, quan anava de ruta per Vicenza, Brescia o Madonna di Campiglio els caçava de trenta en trenta en biblioteques, llibreries o auditoris més o menys ratats, a través de la pantalla en podria atrapar molts més de cop. La promoció seria a l’engròs. I a sobre hauria de conduir menys i la coneixerien més i les vendes es multiplicarien exponencialment i el peix es mossegaria la cua. La vida li va canviar quan la RAI va començar a emetre el seu programa d’òpera. Era un format nou. Bravo bravissimo -el títol en positiu va ser considerat un encert per part de la crítica de televisió, sempre tan primmirada- feia gossip dels compositors italians i explicava anècdotes que havien passat a l’escenari. Els embolics amorosos de Puccini i el drama de Verdi es barrejaven amb les imatges del gall més estripat a la Scala o la manera com la platea de Parma esbroncava una soprano que no afinava prou.

La popularitat de Falana Greskas es va disparar. Els homes imitaven el seu accent estranger i les dones miraven de copiar-li les celles. De cop i volta, es van posar de moda “les celles Falana”, ennegrides, perfilades i ben gregues: gruixudes del mig i que s’anaven afuant a mesura que s’allunyaven del nas. La novel·la va arribar als tres milions de vendes a Itàlia i la seva agent literària, que es fregava les mans, va aconseguir que es traduís a vint-i-dos idiomes. Al segon any de programa, la repetició d’un fenomen va començar a preocupar-la. Quan anava a un hotel ja no li volien cobrar la nit. Als peatges li obrien les barreres i als restaurants l’amoïnava que, a l’hora de les postres, li regalessin una mozzarella sencera perquè se l’emportés a casa. O, segons la regió, dues garrafes d’oli del bo, o un panetone, o dos conills, o tres quilos de carxofes de quilòmetre zero. Sortia de tot arreu carregada com una mula. Anés on anés, es repetia l’escena fins que, en un rampell de modèstia, se’n va atipar. Superada pels regals, va deixar el programa d’una setmana per l’altra, se’n va tornar a Gènova i ara, havent-se arrencat les celles amb cera, escriu reclosa a casa seva.

stats