El secret de l’Upper East Side
Aquesta història es pot explicar des de dos punts de vista. Per a uns serà un episodi tendre, per a d’altres un cas indignant. No ho jutjo. Tan sols explico com van anar les coses, fa uns quants anys, a l’Upper East Side de Manhattan. Un capvespre, Mr. C, un empresari de la missatgeria que havia nascut a Texas però que havia fet els primers dòlars a Nova York, va trucar al timbre vermell d’un portal entre la Primera i la Segona Avinguda. Va assegurar-se que fos l’adreça que havia retallat d’un anunci del diari. Va pujar al primer pis i fins que no li van obrir la porta no es va treure les ulleres de sol. El van fer passar en una sala on hi havia un plat de dutxa i un sofà llit, dels que es podien desplegar. La dona que l’havia rebut li va preguntar si era nou a la zona i el va fer esperar. En un joc d’obrir i tancar portes, per davant de Mr. C van anar desfilant, d’una en una, quatre noies vestides amb una bata blanca d’infermera, molt curta i cenyida. Li va semblar que no duien res a sota. Entraven, deien el seu nom, li feien dos petons, dibuixaven un altre somriure i sortien de l’habitació. Acabades les presentacions, va tornar la mestressa i li va demanar un nom. Amb un cert atabalament, Mr. C no en recordava cap i, per no semblar un talòs de seixanta anys, va demanar per la noia dels ulls orientals.
Ella va pensar -aquí he canviat el punt de vista- doncs au, som-hi.
No recordava les cares, ni els noms, però juraria que amb Mr. C no hi havia estat mai. Oblidar formava part de la discreció professional i de la manera de tirar endavant sense rumiar gaire en com havia arribat fins a aquella situació. Va desplegar el llit, es va treure la bata i en cinquanta minuts havia completat el servei que havien contractat.
Una setmana més tard, Mr. C va tornar al mateix pis i, així que la mestressa va demanar si volia demanar per alguna noia en concret, ell ja va recordar l’Akiko. Van passar cinquanta minuts més junts abans que ella li donés una tovallola i l’enviés a la dutxa. La tercera setmana ja van estar més estona parlant que fent l’amor, si és que allò era amor. El quart dimecres, sempre a la mateixa hora, quan Mr. C plegava de la feina, l’Akiko li va treure molta informació de les quatre coses fonamentals a la vida. Com era la dona, quants fills tenia, de què treballava i quins esports practicava. Una altra setmana, ja amb l’agenda tancada per a la cita fixa, era ella qui li parlava dels seus avis coreans. Al cap de dos anys de cinquanta minuts de companyia, d’abraçades i més xerrameca que sexe, Mr. C la va sorprendre. Li va dur una invitació per al casament del seu fill. L’hereu es casava als Hamptons i volia que l’Akiko hi anés. De debò? Primer es va pensar que li prenia el pèl. Després va dir que s’ho volia rumiar.
Durant l’aperitiu del casament - champagne a dojo en uns jardins engalanats- Mr. C la mirava de reüll, amb satisfacció. L’Akiko, que mai havia estat en un ambient tan selecte, s’havia comprat un vestit vermell i se sentia la més guapa enmig de gent de vint-i-un botó. De lluny, escrutava cadascun dels moviments de Mr. C. i repassava, discretament, cada membre de la família. Tant l’un com l’altre s’adonaven que hi havia una cosa que els excitava. El secret.
