Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Un paracaigudista al Camp Nou

Dimarts a la tarda, a dos quarts de set, dos paracaigudistes havien d'aterrar a la gespa de Camp Nou just abans de la foto de presentació de Qatar Airways. Les ratxes de vent d'aquella hora van impedir que, finalment, els dos valents aterressin al temple de Leo Messi. Dimarts, a quarts de nou del vespre, mentre els periodistes tan sols preguntàvem i repreguntàvem per Neymar, Gerardo Martino va dir la que és, fins ara, la frase de la temporada. "M'agradaria moltíssim guanyar aquest primer títol, però jugo una cosa que jo no he generat. Van ser els nois, amb el Tito i el Roura", i, aleshores, ho va deixar anar: "Jo no sóc la persona que havia de ser aquí. He caigut com un paracaigudista". Sí, senyor.

És la metàfora perfecta. Gerardo Martino ha aterrat al Camp Nou com, fa pocs mesos, hauria pogut caure en estadis com la Rosaleda o Anoeta, en dos altres clubs que, amb la voluntat de jugar un futbol espectacular, es van interessar pels seus serveis després de l'èxit aconseguit darrerament amb el Newell's Old Boys de Rosario.

"Jo no sóc la persona que havia de ser aquí". D'acord, però les Supercopes -espanyoles, europees o d'on siguin- tenen aquestes paradoxes. Amb la lògica de Martino, que sembla que en gasta, i molta, tampoc el de demà entre el Bayern i el Chelsea no deu ser un títol per a Guardiola o per a Mourinho, però en canvi sí que constarà per sempre més a la Viquipèdia del guanyador. La realitat és que Heynckes, Rafa Benítez o Tito Vilanova ja no són a les banquetes dels seus respectius clubs, però una Supercopa és una final i, tant per tant, val la pena guanyar-la. Sobretot perquè els entrenadors passen, però els clubs queden.

"Caure en paracaigudes" és una expressió que té un connotació d'atzar significativa. La marrada tant podria ser aquí com allà. I Martino ens ve a dir que, ves per on, els corrents han acabat duent al Barça un entrenador de Rosario que mai no havia vist tants jugadors bons, junts, en una sola plantilla. I resulta que és la seva. I, quan amb prou feines s'ha tret de sobre l'arnès, el velam i el talabard, ha disputat una final i l'ha guanyada. Per als resultadistes, que al capdavall ho som tots, és la millor estrena possible. I no era fàcil contra un compatriota com Simeone, que comptava les finals per victòries, i contra un Atlètic que fa quatre dies li va guanyar una final al Madrid, al mateix Bernabéu. Al Camp Nou no han pogut repetir la proesa que va significar l'estocada a Mourinho. Mentre a Madrid els últims entrenadors fugen en globus, vet aquí que, a nosaltres, ens arriben en paraicagudes. Un altre fet diferencial i una mostra de com, en les últimes dècades, hem aconseguit capgirar la història.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 18/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF