01/03/2018

El delicte del pallasso / La poca vergonya

3 min

El delicte del pallasso

El Francesc, quan era a l’hospital sospitant que ja no en sortiria, va sorprendre les visites més íntimes posant-se un nas de pallasso. El Manel, un amic que va anar a agafar-li la mà, li va fer una foto. Després, ens la va passar. No se sap quina és la primera imatge que hi ha del Francesc quan va néixer, abans de la guerra. Sí que sabem, però, que en l’última que tenim, assegut al llit articulat, ens mira de reüll, sorneguerament, amb el nas vermell. El sentit de l’humor, la mirada foteta de la vida, la distància per contemplar-ho tot i, després, saber-se riure del mort i del qui el vetlla. I mai més ben dit. “El temps ha estat un joc / fins que no ha estat un càstig”, va escriure el poeta, en l’últim vers que va veure publicat. Avui, en la dèria malaltissa del 155, fins i tot un nas d’august està perseguit. La fotografia del regidor de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, Jordi Pesarrodona, amb el nas vermell, al costat del guàrdia civil amb l’arma a la mà, ha passat de merèixer premis a ser una prova acusatòria de delicte d’odi. Allà on hi ha sàtira -respectuosa i intel·ligent, com correspon a un regidor de Cultura-, la justícia espanyola hi veu delicte d’odi. I així viuen: requisant nassos vermells, perseguint llaços grocs, fent retirar pancartes, amagant l’art incòmode, denunciant qui xiula un himne i empresonant compositors. Només els poders dèbils tenen por de la crítica. I, veient com les gasta el govern de Rajoy i com està de nerviós el rei Felip, els intueixo al final del règim.

La poca vergonya

Els finals de règims polítics es caracteritzen per negar les evidències i intentar mantenir el relat, per fals que pugui ser, fins a les últimes conseqüències. La qüestió és aguantar el tipus i no posar-se vermell. Però com més puja el mico, més ensenya el cul. I així tenim Enric Millo, que, en el camí de delegat del govern a Catalunya a virrei del 155, ha hagut de fer tots els papers de l’auca. Sense que li tremoli la veu, sense una paraula més alta que una altra, amb la poca vergonya necessària i sense una ganyota de remordiment, en cinc mesos justos ha hagut de defensar l’actuació policial de l’1 d’octubre, aplaudir que hi hagi presos polítics i fer d’eco de les consignes de la Moncloa. Aquesta setmana, per donar suport a les paraules del coronel Pérez de los Cobos davant del jutge, Millo va dir que “tècnicament no hi va haver càrregues l’1 d’octubre”. I per explicar aquestes “accions de compliment d’una ordre judicial” va reblar el clau sobre allò que va passar: “Hem vist imatges de persones impedint les accions de la policia i aleshores es produeix una situació de col·lisió”. La ventrilòquia permet fer dir al titella allò que el qui el belluga vol que digui. Només cinc dies després de l’1-0, Millo va arribar a demanar “disculpes” per unes càrregues policials que ara nega. A sobre, va a RAC1 i troba compatible el que va manifestar aleshores i el que sosté ara. Només va faltar que en Basté li tirés aquell so que tant li agrada: el de la trompeta i la cabra. I, a Catalunya, tots amb un embut al cap.

stats