20/08/2017

Un amor d’estiu de 1982

3 min
Un amor d’estiu de 1982

El Marcello va entrar a la farmàcia a buscar un analgèsic i s’hi va quedar quatre anys. Era el mes de juny del Mundial d’Espanya de futbol, i amb dos amics genovesos i un Alfa Romeo van arribar a Barcelona. No tenien entrada per a cap dels dos partits que la selecció italiana havia de jugar a Sarrià, contra el Brasil i contra l’Argentina. Havia de ser la fi del món i, encara que no poguessin entrar a l’estadi, havien de fer costat a la squadra azzurra. Tampoc tenien habitació d’hotel. En tota la ciutat no hi quedava cap llit buit i, després d’una primera nit amb tres homes dins d’un cotxe amb les finestres abaixades, van decidir buscar encara que fos una pensió a uns quants quilòmetres del camp de l’Espanyol. A la Rambla de Sabadell, a tocar de l’església de Sant Fèlix, hi van trobar una fonda on els van dir que hi anessin. Hi van cabre tots tres, en un sol llit de matrimoni. No els importava gaire, mentre la selecció guanyés contra l’Argentina de Maradona. Després del partit, van sortir a celebrar-ho fins tan tard que, quan van arribar a Sabadell, ja s’havia fet de dia, la farmàcia de la Rambla ja era oberta i el Marcello va entrar a comprar alguna cosa que li servís per al cansament, per a la ressaca, per a l’afonia, per al mal de cap i per al constipat que ja li rondava. La Roser, filla del titular de la farmàcia, a punt d’acabar la carrera, li va donar un analgèsic genèric i li va robar el cor. Cada dia, si no hi havia partit, el Marcello -acompanyat dels seus companys de viatge o no- entrava a la farmàcia matí i tarda. A la vigília dels tres gols de Paolo Rossi contra el Brasil, la Roser li va dir que plegava a les nou, que encara seria clar i que, si li venia de gust, podien quedar. Ni a l’un ni a l’altre no els va importar gaire descobrir que mai no hi ha una manera prou elegant per demanar una primera cita. La dignitat acostuma a posar-se vermella quan es tracta de fer el primer pas. El segon, el va fer el Marcello. Després del 3 a 2 contra el Brasil -un dels partits més vibrants de la història-, va tornar eufòric a Sabadell, es va presentar a casa de la Roser i van anar a passejar amb l’Alfa Romeo pels turons del Vallès fins que, aparcats en un descampat, van contemplar la primera lluna de juliol.

Després de les semifinals contra Polònia, al Camp Nou, el Marcello i els seus amics se’n van anar a Madrid, per a la gran final. La victòria contra Alemanya la van viure des d’un bar, als afores del Bernabéu. Acabat el partit, el Marcello va comunicar als seus amics que no l’esperessin per tornar cap a Gènova. Podien endur-se el cotxe perquè ell se’n tornava a Barcelona. En realitat, volia dir Sabadell.

Amb la Roser van viure junts, gairebé quatre anys, en un piset de lloguer a tocar de la farmàcia. El Marcello no va trigar a trobar feina d’ajudant de cuina en un restaurant prop de l’estació. En un any, el van posar a fer les pizzes. En dos, les va batejar amb els noms dels seus ídols. La Tardelli. La Cabrini. La Rossi. La Zoff. En tres anys ja era l’amo de la pizzeria. Un dia, després dels àpats del migdia, va anar a casa i aprofitant que la Roser era a la farmàcia, va agafar les seves coses i ningú, a Sabadell, va saber mai res més d’ell. L’haurien hagut de buscar a Mèxic. S’hi jugava el Mundial del 86.

stats