Un fenomen català / L’alçament solidari d’un poble
Un fenomen català
La 'Història mundial de Catalunya' que ha dirigit Borja de Riquer s’ha convertit, en pocs dies, en un petit fenomen. El gran èxit de la 'Història mundial de França' ha fet que tingui rèpliques en altres països i, aquí, s’hi arriba dels primers. Es tracta de mirar el passat segons el corrent més innovador de la historiografia europea, triar temes i deixar que el gran talent d’historiadors del país en facin l’article. El resultat és un volum amè, divulgatiu, de gairebé mil pàgines. És la història de Catalunya explicada d’una manera espigolada, rigorosa i gens feixuga, a través de 124 fets singulars. Casos particulars que donen, a través dels ulls de 98 autors solvents, una visió polifònica del país. Una orgullosa mirada al melic amb coneixement de causa, des de la prehistòria a la declaració d’independència del 2017. Segurament no és un llibre per llegir de cap a peus. A uns els interessarà els avalots contra els jueus, o saber que les dones van votar aquí abans que a França o que la cort del Magnànim a Nàpols va ser la llavor de l’humanisme. A d’altres, els captivarà la història dels gàngsters a Barcelona o de quina manera les bombes italianes sobre Catalunya van ser un assaig per a la Segona Guerra Mundial.
“Catalunya pot desentendre’s de l’univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d’ella”, va dir Borja de Riquer, en la presentació del volum, parafrasejant Voltaire en la seva biografia del rei Lluís XIV. La prova és que pràcticament al mateix moment de l’aparició d’aquest llibre fonamental, també ha sortit un volum equivalent sobre la història mundial d’Espanya. No fos cas que ens avancéssim en res. Desconec les dades de vendes de la versió espanyola. Sé, en canvi, que aquesta història de Catalunya és el llibre més venut des del mateix dia que va arribar als aparadors. Ja en circulen 18.000. I això que les llibreries són, segurament, l’únic negoci que no s’han sumat al virus del 'Black Friday'.
L’alçament solidari d’un poble
Un fet s’escampa com un virus. És el prejudici sobre el judici dels presos polítics que diu que la sentència arribarà després de les eleccions del maig i que serà condemnatòria. Davant de tanta seguretat que no hi haurà absolució, el debat precipitat rau a debatre quants anys seran admissibles i quants seran suportables. Per a qui? Per a ells, per a les seves famílies o per als dos milions llarguíssims que van intentar votar l’1 d’Octubre? Em fa l’efecte que correm massa i que tothom conjuga el futur quan caldria llaurar el present preparant una molt bona defensa dels investigats. El president Quim Torra va ser dels primers a cantar la jugada amb anticipació. Fa setmanes que avisa que no acceptarà la sentència, sense dir de quina manera. Abans-d’ahir va donar una pista: no convocarà eleccions anticipades. Queda dit i queda escrit, per bé que en el país de la marxa enrere i dels passos al costat, sembla una afirmació massa agosarada. Aleshores, quina serà l’estratègia? ¿Gent al carrer de forma continuada? ¿La paralització del 3 d’octubre però a l’engròs?
Borja de Riquer, en la seva 'Història mundial de Catalunya', explica l’alçament solidari del poble del 1907 que va significar un abans i un després en el catalanisme. Tot va començar perquè un grup d’oficials de l’exèrcit va assaltar la redacció del 'Cu-Cut', la revista satírica que havia fet broma sobre les desfetes militars espanyoles. A partir d’aquí, es van treure de la màniga la 'Ley de represión de delitos contra la Patria', aplaudida per la premsa espanyola, que va derivar en un ofegament mai vist de la catalanitat. La gran indignació provocada per tanta catalanofòbia va desencadenar en la creació d’una organització sense precedents. En Solidaritat Catalana hi va confluir un espectre transversal de la població que va deixar de banda les seves diferències socials, religioses i polítiques per entendre què calia en aquell moment. Aquella va ser una resposta intel·ligent.
