18/10/2018

La decència d’Iglesias / La indecència de Bosé

3 min

La decència d’Iglesias

Pablo Iglesias serà aquest divendres a la presó de Lledoners per veure Oriol Junqueras. Pel sol fet d’anar-hi, no només s’ha guanyat les crítiques de la ultradreta més casposa i dels dòbermans de la política que ensumen quan han de clavar la queixalada, sinó també d’un PSOE perpètuament incòmode, que es gronxa entre les bones intencions de Meritxell Batet per “desescalar” la cosa i la llet agra de Josep Borrell, principal actiu en la internacionalització del Procés. I, malgrat tot, Pablo Iglesias hi anirà. Ni que sigui per intentar remar a favor d’uns pressupostos que ja ha pactat amb Pedro Sánchez i que són bàsics –però no decisius– perquè les esquerres mantinguin la Moncloa. A Iglesias l’han acorralat tant (també mediàticament) que, al capdavall, ha hagut de sortir a dir que la reunió l’havia demanat en Junqueras. Tant se val. Malgrat tot, hi anirà. I aquest gest de dignitat, ara mateix, té un gran mèrit. Quan algú va a veure en Junqueras, sigui el Joan Rosell dels empresaris, l’'Informe semanal' o el líder de Podem, se l'assenyala i se l’estigmatitza com si hagués anat a consolar Jack l’Esbudellador. Diguem-ho clar, a Oriol Junqueras ja no li concedeixen ni la presumpció d’innocència. Aquest terme ha deixat d'existir per als presos polítics catalans. Espanya s’ha oblidat que estan en presó preventiva i que no han estat jutjats. Ells ja els han condemnat sense possibilitat d’apel·lació. Ja han decidit que són uns empestats que cal isolar. Per això és important i significatiu que, malgrat tot, Iglesias tingui el gest d’anar-hi i parlar-hi, sense avergonyir-se’n. En aquests moments de l’"A por ellos" permanent i institucionalitzat, és un acte de normalitat, insòlit. I per això, a aquest polític –amb qui em partiria una pizza però potser no li compraria mai un cotxe de segona mà– li agraeixo aquest detall de decència.

La indecència de Bosé

Cadascú, amb la seva vida, que faci el que vulgui, però hi ha casos que esgarrifen. Ho penso en llegir la notícia que en Miguel Bosé, en separar-se, s’ha repartit els quatre fills menors d’edat amb qui ha estat la seva parella durant vint-i-sis anys. Dos són a Mèxic amb ell; els altres dos, a València amb l’exparella. Tot d’una els pares trenquen la relació i separen els germans com qui, en cas de divorci, es reparteix els llençols, les pantalles planes o les litografies de Chillida. El cantant havia explicat en alguna ocasió que aquestes quatre criatures –dues tongades de bessons nascudes el 2011, amb set mesos de diferència– havien vingut al món per gestació subrogada. La gestació subrogada és l’eufemisme que tenen els rics per no dir que es compren un fill. En d’altres casos en diuen “ventre de lloguer” per suavitzar el verb. Sembla que, en el seu codi, llogar no deu tenir les mateixes esquerdes ètiques que comprar. En aquests casos, sentim a parlar de “ventres de lloguer” per, ni tan sols, dir-ne “mare”, que és, biològicament, el que és. No es veu la persona, només se’n veu el seu ventre, convertit en un mer receptacle incubador. És la dona tractada com un forn de llenya. Tu hi poses una massa amb mozzarella i, una estona després, en treus una pizza. Tu et corres i, nou mesos després, amb sort i a canvi de diners, tens el fill que volies amb una dona –perdó, un ventre de lloguer– que es compromet a no voler-ne saber mai més res. Ni els guionistes de ciència-ficció no havien imaginat una indecència com aquesta. Després, en el moment de la separació, els pares s’emporten només els que són genèticament seus. Què vol dir: que als fills que no duien el seu ADN no se’ls estima igual? No es consideren fills? Un respecte. Sobretot per tanta gent que adopta, amb tots els ets i uts, i estima els fills sense cap altre adjectiu ni condicionant.

stats