L’art de pensar en els altres / El menyspreu cap a les dones
L’art de pensar en els altres
L’any passat es va acabar amb una xifra que no tan sols esgarrifa, fins i tot fa vergonya escriure-la. 769 persones van morir quan intentaven arribar a la costa espanyola amb pasteres. El nombre de morts es triplica d’un any per l’altre. I just quan llegeixes la dada que et trasbalsa, el nou president del PP se’n va a Melilla, malparla de la immigració i, fatxenda com ell sol, encara treu pit: “Ens van dir xenòfobs i el temps ens ha donat la raó”. De què, moreno? Encegat pels vots, amb un anhel de Moncloa que se'l fa a sobre i amb l’empatia d’una lasanya congelada, a Casado se li’n foten les persones, si no són espanyoles. Quina tristesa. Cada vegada que sento paraules d’aquesta mena, cada vegada que veig xifres similars a Grècia, a Turquia o a qualsevol lloc del Mediterrani, em ve al cap l’Òscar Camps i em trec el barret. Per la seva decisió, la seva dedicació, la seva història i l’obsessió que ha encomanat a tanta gent per salvar i rescatar persones. Sense preguntar on van ni d’on venen, sense voler saber què pensen, sense que li importi res més que donar la mà per ajudar. Aquesta dèria per socórrer a qui ho necessita és, ja, una màxima vital, un exemple per a tots. És l’art de pensar en els altres, a canvi de res. Al contrari, deixant-hi la pell i els estalvis. Donar-ho tot, perquè sempre hi haurà algú que estarà pitjor. Proactiva Open Arms no és tan sols una ONG que ha salvat milers de persones, és una eina de conscienciació i sensibilització que ens ha armat de valors quan més escassos n’anàvem. No podran deixar de treballar. El drama continua cada dia al mar i, pel que veiem, les visions feixistes del món rebroten en Parlaments propers.
Un any, el 2015, Òscar Camps va guanyar el guardó de Català de l’Any. Ho hauria de ser sempre. Un any rere l’altre, a perpetuïtat. I el premi Nobel de la pau. No m’importa gaire si algun dia l'hi donaran o no. Per a molts, ja ho és.
El menyspreu cap a les dones
Res no és casual. El mateix dia que l’Audiència de Navarra decideix mantenir en llibertat els cinc condemnats de la Manada, una dona és assassinada pel seu marit a Laredo. Tant se val l’edat de la víctima, la nacionalitat de l’agressor i la localitat que hagi de sortir al 'Telediario'. Malauradament, la notícia, durant l’any, es repetirà gairebé cada setmana. Variaran els protagonistes, l’arma homicida i l’escenari local convertit en zona zero, però el masclisme, recalcitrant i abominable, continuarà campant per la Pell de Brau. Al país de “La maté porque era mía”, en una Espanya on els audímetres televisius tenen ereccions amb les campanades de la Pedroche, Vox no té cap vergonya per sortir a marcar paquet en el debat sobre la violència masclista. Entenc que el partit de Santiago Abascal, feixista amb tots els ets i uts, vulgui salvar les corrides de toros i la unitat d’Espanya per damunt de tot, però que pretenguin tornar enrere en les fites que tendeixen cap a la igualtat i la protecció de les dones ho trobo massa gros per ser veritat. I ho és. Han exigit suprimir el pla antiviolència masclista a canvi de donar els vots perquè PP i Ciutadans puguin governar a Andalusia. És una barbaritat –que ve de 'barbàrie'– digna d’un país remot o d’un altre segle. I aquesta condició 'sine qua non' per arribar al pacte de legislatura la posen a Andalusia, allà on més homes han matat les seves parelles. I en fan bandera sabent, suposo, que entre els seus 395.978 votants hi ha moltes senyores. De fet, l’anàlisi de vot conclou que la meitat de les paperetes de Vox les van posar dones dins de l’urna. Aquest episodi ha revelat, també, el paper d’estrassa del PP de Casado. Per tal d’assegurar-se la presidència, ni es posen les mans al cap, ni critiquen la petició de Vox, ni gosen plantar-se davant d’aquest menyspreu intolerable cap a les dones i cap a les víctimes de la violència de gènere. Quin fàstic.
