L’Estel·la és aquí / L’hora del Parlament

L’Estel·la és aquí

A Valls, camí de la plaça del Blat, hi ha un establiment singular: la Llibreria Roca. Tres generacions d’amants de la literatura han repartit cultura per l’Alt Camp durant un segle i han sabut recomanar, a cadascú, la història que li convenia llegir. Ara la Júlia Secall, amb la seva germana i la seva mare encara disposades a donar-li un cop de mà a tota hora, malda perquè el carrer de la Cort no sigui una artèria obturada pel pas de temps. Cada setmana munta actes i trobades a la llibreria. M’hi convida a fer una xerrada i, abans de donar-me la paraula, arenga els quaranta fidels lectors. Explica el fenomen d'On és l’Estel·la? És el llibre de dibuixos, editat per Comanegra, on, a la manera del Wally, el dibuixant Toni Galmés posa el personatge de l’Estel·la traient el nas a cada pàgina, a tots els esdeveniments independentistes dels últims anys. També en el vaixell dels piolins, també en el referèndum de l’1-O, en què la protagonista apareix arrencada de l’escena quan està a punt de votar. Quatre sindicats de policia han presentat una querella criminal perquè l'acusen de fomentar l’odi contra el seu cos. Joan Sala, l’editor jutjat, diu que és com si la policia suïssa denunciés en Charlot pels cop de porra que li fumien a les seves pel·lícules. Certament, un Estat que imputa pallassos, ninotaires i músics per les lletres de les cançons, ja ha cantat les absoltes a la llibertat d’expressió. A la llibertat, al capdavall. Per això, com diu la Júlia, la millor resposta és que el llibre de l’Estel·la es reediti una vegada i una altra. “Com més el vulguin silenciar, més el vendrem”, diu brandant-ne un exemplar. A Joan Sala, editor de pedra picada, no l’espantaran ni amb una demanda, ni amb un judici, ni amb l’amenaça de retirar-li l’obra de les llibreries. Ell sap que la sàtira és un bé comú. I que la dignitat és la seva pàtria.

L’hora del Parlament

Un Estat que et titlla de terrorista quan en nou anys de Procés no hi ha hagut un sol acte de terror, que t’obliga a condemnar preventivament uns fets que no han succeït i que belluga l’espantall del 155 com a única solució contra la dèria de dos milions de persones, és un Estat que ha col·lapsat. Espanya va dimitir de fer política, per la inacció de Rajoy i per la fatxenderia de Sánchez, i la justícia ha hagut d’agafar les regnes d’una situació que ningú no sap com gestionar. Que els tribunals passin per davant dels hemicicles és una pèssima notícia per a Catalunya i per a Espanya. De cop i volta, amb la sentència tornarà la tensió de fa dos anys. Potser més i tot, pels retrets acumulats d’uns i altres durant aquest temps d’esquerdes. Al Parlament, ja fa dies que Lorena Roldán i Carlos Carrizosa han sortit a les fotos de portada per les seves gesticulacions i amenaces. L’espectacle de crits de fa vuit dies, malauradament, es repetirà. És en aquest moment que Roger Torrent té un paper històric que ha de saber entomar. Com a president del Parlament li pertoca fer molta diplomàcia, trobades a dos, a tres, cafès, reunions, per teixir complicitats entre diputats i apel·lar a la seva responsabilitat per ser exemple de civisme i tolerància davant de tothom. És el moment d’arremangar-se. És ara o mai. Sense càmeres, amb discreció. No cal sortir a buscar vots sinó a explorar racons de pau, de serenor política, perquè el carro no vagi pel pedregar. Si cal, a l’hemicicle, que continuï aplicant el reglament i expulsi un diputat, però fora de la sala de plens li escauria no parar de llimar i llimar perquè la sang no arribés al riu. És impossible saber què dirà la Viquipèdia de Roger Torrent d’aquí deu anys, però potser si juga bé ara el paper cabdal que li ha reservat el present, la seva carrera pot tenir, encara, un premi més gros. Si desaprofita aquest trumfo, tururut.