09/01/2020

La Doctrina Junqueras / Venjança proporcionada

3 min

La doctrina Junqueras

L’ordre dels factors no altera el producte. Així ens ho havien ensenyat amb les matemàtiques més elementals. La propietat commutativa, però, ha quedat devastada amb el seguit de decisions que ha pres el Tribunal Suprem amb el cas Junqueras. Per tal de mantenir-lo a la presó, s’agafen als fets consumats de la sentència i esborren tots els passos anteriors. Per això, en aquest cas, és bàsic seguir la cronologia fil per randa. Com a eurodiputat escollit en les eleccions del juny passat, Junqueras tenia immunitat parlamentària des del 2 de juliol. Tot i així, la justícia espanyola va tirar pel dret en una primera ocasió. A l’octubre el va sentenciar –ja que l’havia jutjat durant quatre mesos i l’havia empresonat preventivament durant un any–, el va condemnar i li va negar els drets com a diputat a Brussel·les i Estrasburg. Quan la justícia europea –a través del Tribunal de Justícia de la Unió Europea– sentencia que se li haurien hagut de reconèixer els drets com a eurodiputat i, per tant, la seva immunitat, la justícia espanyola hauria d’acatar la decisió que emanava de Luxemburg. Però l’empoderada Junta Electoral Central i el Tribunal Suprem –per unanimitat– han decidit fer un avió de paper amb totes les resolucions europees. Ahir van ser ells, els mateixos magistrats que van sentenciar Junqueras, els que van decidir desobeir la justícia de la Unió. Com que ells ja l’han jutjat, sentenciat i condemnat per delictes tan greus com la sedició, ja poden anar fent sonar un flabiol el TJUE i el president del Parlament europeu, que no baixaran del burro. Perquè la democràcia se la fan a mida, perquè la pàtria espanyola és el melic del món i perquè ells, de lleis, en saben tant que només apliquen les que els interessa. Si es vulneren drets fonamentals i drets polítics, tal dia farà un any. Si han de demanar un suplicatori a Europa, no ho fan, perquè no hi ha ningú més pinxo que ells. I perquè es mouen, suposo, amb una màxima: “Prevarica, que algo queda”.

Venjança proporcionada

L’ordre dels factors no altera el producte, però cal interpretar l’ordre dels factors. Amb els Estats Units i l’Iran al caire d’una guerra, la cronologia dels fets de l’última setmana és rellevant. Trump ordena matar el general Soleimani, i ho fan. A Bagdad. El líder iranià Ali Khameini assegura que hi haurà venjança. Dos dies després, l’Iran llança dotze míssils contra les bases nord-americanes a l’Iraq. En diuen “una bufetada a la cara dels Estats Units”. Entre un fet i la resposta, s’estavella un Boeing d’Ukraine Airlines que, amb 176 persones a bord, anava de Teheran a Kíev. De cop i volta, Trump modera les seves amenaces, Teheran també rebaixa el to i diu que la venjança sempre serà proporcionada. Però no cal ser de la penya dels amics de la conspiració per ensumar-se que el cas de l’avió no és una casualitat en l’espai i el temps. El secretari de Defensa d’Ucraïna assegura que es treballa amb quatre hipòtesis, tres de les quals fan molt mala olor: a banda d’un mer accident, es preveu la possibilitat que l’avió fos abatut per un míssil, no es descarta una explosió i es creu que cal considerar l’atac terrorista. És a dir, els familiars de les víctimes (11 ucraïnesos, 64 canadencs...) malden per saber la veritat. De certeses en tenim poques, però significatives. Una diu que la tripulació no va enviar cap avís d’emergència abans de l’accident. Una altra és que el model de Boeing que s’estavella –un 737-800– no és el mateix que el que les autoritats van prohibir volar per seguretat –el 737 Max 8–. Un altre indicador és que les autoritats de Teheran es neguen a enviar les caixes negres a Boeing perquè pugui escatir la causa de la tragèdia. S’escuden dient que no tenen cap relació amb els Estats Units. Malament rai, però, si es posen bastons a les rodes a l'hora d'aclarir el motiu de l’accident. La quarta certesa és que les grans companyies aèries han decidit no sobrevolar l’espai aeri de l’Iran i l’Iraq. Senyal inequívoc que no les tenen totes.

stats