22/03/2013

Veritats enverinades / Dos jutges d'un jutjat

3 min
Samuel Eto'o té por que el matin.

Veritats enverinades

Samuel Eto'o, el capità del Camerun, té por que el matin. ¿El seu pecat? Haver gosat titllar, ara fa uns mesos, de "corruptes i incompetents" els directius de la seva Federació de Futbol. És un retret que, pel que sembla, no li perdonen i que ja fa setmanes que porta cua a la premsa de Yaoundé. Des d'aquelles declaracions d'Eto'o, fetes en un moment de rauxa i sinceritat que a Vilafranca ja li coneixien, el jugador viu protegit per policies, assegura que ha rebut amenaces de mort i ha arribat a dir, públicament: "La Federació vol assassinar-me". No és que ho digui, és que s'ho creu. Fins al punt que aquests dies, que està concentrat amb la seva selecció a Mbankomo per preparar el partit de dissabte contra Togo, el davanter no gosa menjar a taula amb els seus companys perquè està convençut que algú el voldrà enverinar. Eto'o, doncs, menja reclòs a la seva habitació i a l'hora que els seus companys dinen i sopen, ell s'asseu a taula amb la resta dels futbolistes però no toca ni un cobert, ni el pa, ni l'aigua, no fos cas. Al Camerun potser va així. Qui descobreix una realitat, la palma. Qui critica, ho paga. Que tingui la raó o no potser no és tan important. Aquí, en canvi, el verí no te'l posen a la sopa. Aquí t'investiguen, t'extorqueixen, s'inventen documents, et relacionen amb trames, màfies i persones amb les quals no tens res a veure. Els corruptes de cap a peus, els que sí que estan esquitxats, ho neguen sempre tot, amb convenciment i davant qui faci falta. Amb cara dura, fins i tot, n'hi ha molts que se'n surten. En canvi, els qui han actuat sempre amb honradesa i n'han fet un estil de vida, ni saben defensar-se amb la mateixa vehemència ni tenen prou mitjans per fondre la bola de neu -i de merda- que s'ha muntat al seu voltant i que ja arriba fins al mar.

Dos jutges d'un jutjat

Cada setmana, una de nova. El que no podíem pensar que arribés també està passant. Dos magistrats de l'Audiència Nacional, Pablo Ruz i Javier Gómez Bermúdez, s'estiren la toga públicament per veure qui aconsegueix posar vermell Luis Bárcenas primer. Un l'interroga per una peça separada del cas Gürtel, l'altre per la presumpta comptabilitat B del Partit Popular, els cobraments de donacions i el repartiment en sobres. La justícia té fama de lenta, però, en aquest cas, sembla que als dos magistrats els hagin donat corda per poder-se penjar la medalla i arrabassar la instrucció al seu company. Només falta que ens hi posin focus i ja poden vendre entrades per a l'espectacle. Si la justícia mira de buscar la veritat, ens hauria de ser indiferent qui dels dos guanyés la batalla. Sabríem que Ruz o Bermúdez burxarien fins a les últimes conseqüències per anar destapant tota la quisca que hi ha amagada, d'estora en estora fins a la merda final. Però la justícia tampoc no cotitza entre els valors de la confiança i, en aquest cas, més d'un malpensat creu que la picabaralla entre jutges no és per esclarir la comptabilitat del PP ni l'obscura relació entre el tresorer i la cúpula del partit. Mariano Rajoy, aquest governant que predica sal i ven vinagre, diu que vol transparència perquè no hi ha res a amagar, però l'últim que li cal és que aquest escàndol l'esquitxi gaire més del que ja ho ha fet. Pablo Ruz, que se'l va nomenar per substituir Garzón perquè no volia ser un jutge estrella, és un entusiasta dels Beatles, un bon aficionat al futbol i un devorador de novel·la negra. Si això fos un relat de ficció, clarament hi hauria un dels jutges que voldria que se sabés tot i l'altre que, buscant igualment la veritat, no hi trobaria cap indici de delicte.

stats