Trump a la fresca / La república bananera
Trump a la fresca
Com més puja el mico, més ensenya el cul. Els quatre anys de mandat de Donald Trump van començar malament i han acabat en el súmmum de la vergonya. Si no va saber guanyar, com volíeu que sabés perdre? Ni el més agosarat dels analistes, però, no havia pronosticat que la seva crida a la revolta acabés amb l’assalt del Capitoli. El deliri de Trump i la seva incitació a la rebel·lió van provocar un cop d’estat friqui, que no per això és menys perillós. La imatge d’un manifestant amb el mòbil a la mà, la rialla a la cara i els dos peus sobre la taula de la presidenta de la cambra és la violació d’un país, és el seu Tejero amb la pistola amunt, és la foto de l’any. Pandèmia al marge, la notícia del 2021 es va produir la primera setmana i en el lloc on es vanaven de ser la democràcia més antiga del món. Ahir els Estats Units van salvar un match ball de conseqüències imprevisibles. El Congrés, finalment, va poder votar i Joe Biden serà investit president el 20 de gener. Donald Trump, a misses dites, va assegurar que hi hauria una “transició ordenada”. A bona hora. Quina credibilitat té després de mantenir, fins a última hora, que les eleccions van ser fraudulentes i que estimava molt els insurrectes? Trump, que a falta de política, ho ha basat tot en el patriotisme, el populisme i la potineria, no només s’ha enrocat a la Casa Blanca sinó que ha liderat el cop d’estat. El van votar 74 milions de persones, ahir el van seguir, a cegues, uns quants milers de fanàtics, però els mitjans ja no li donen suport. Ni els seus. I quan més veu necessitava a les xarxes, el van emmudir. El poder, sense comunicació, és menys poder. Ahir, a més de Biden i la democràcia, van guanyar Twitter i Facebook. No n’hi ha prou, però, que li hagin pres el comandament, silenciant-lo durant dotze hores. Potser la justícia haurà de jugar el seu paper. Qui sap si, després dels fets de Washington, a Trump se’l podrà jutjar per rebel·lió o per sedició.
La república bananera
A les poques hores de l’assalt al Capitoli, l’expresident George W. Bush va fer un comunicat en què deia que la insurrecció a Washington era pròpia d’"una república bananera”. Tots vam entendre l’expressió però, de cop i volta, vam tenir la necessitat de saber-ne l’etimologia. Què és, exactament, una república bananera? D’on surt aquest terme despectiu que, tot d’una, s’aplica també als Estats Units? La primera vegada que s’empra l’expressió és en el conte The Admiral de William Sydney Porter, escrit el 1904 sota el pseudònim O. Henry dins del llibre Cabbages & Kings (Cols i reis). L’escriptor i humorista nord-americà, que havia viscut a Hondures, ubicava la seva narració al país imaginari d’Anchuria, “una petita república bananera de la costa”. Es referia a un indret, com també podia ser Nicaragua o Guatemala, on grans empreses dels Estats Units, com United Food, havien fet enormes plantacions de plataners a les acaballes del segle XIX. La mà d’obra era molt barata, pràcticament esclavitzada, el plàtan no necessitava gaire atencions i era fàcil de collir. El negoci era rodó. Les “repúbliques bananeres” eren, en origen, aquells països tropicals, centreamericans, monoproductors, que a més solien tenir governs dèbils i corruptes. En aquestes pseudodictadures, o democràcies de pa sucat amb oli, algunes empreses estrangeres potents feien i desfeien en les decisions del país. El suborn dels polítics estava a l’ordre del dia. L’expressió "república bananera”, a poc a poc, s’ha anat traient de sobre la pell de plàtan alhora que s’ha estès pel planeta. S’aplica, ja, a aquells estats que són can Pixa, on les corrupteles sistemàtiques s’han solapat amb el mirar cap a una altra banda. Al capdavall, es deu assemblar molt a una monarquia bananera, on un rei nomenat per un dictador es pot enriquir il·legalment, escapar-se del país, passar-li la corona al seu fill mentre, tant l’un com l’altre, flirtegen amb els militars colpistes.
