Tocar de peus a terra/L'home del paraigua

Tocar de peus a terra

Acent cinquanta passes del Museu Dalí de Figueres, a l'Hotel París, hi ha l'entranyable Museu del Joguet de Catalunya. La manera com durant anys, i amb paciència, Josep Maria Joan Rosa ha acumulat, classificat i ordenat joguines de l'antigor és insòlita. A més a més, ha sabut recopilar també un bon grapat de fotografies de famosos, de quan eren petits, al damunt d'un tricicle, d'un cotxe de pedals o, senzillament, disfressats. A la fotografia que hi va enviar Artur Mas ni pedala ni va vestit ni d'heroi ni de cowboy . Senzillament es va posar dins d'unes sabates grosses del pare o de l'avi, per jugar esclar. Així s'explica, suposo, que formi part d'aquest museu singular. És significatiu que un home que, després, ha fet seu el lema de "peus a terra i mirada llunyana" tingui, de petit, una fotografia amb aquesta postura. En els últims mesos, però, per una decisió precipitada, per haver confós la voluntat d'una part del poble amb tot Catalunya, Artur Mas s'ha aixecat de terra, ha levitat i s'ha fumut la patacada. Com a conseqüència d'un error de càlcul garrafal (que ha deixat fora de joc les empreses de sondejos i els que hem fet d'analistes i que li hauria hagut de costar el càrrec al cap de campanya), ara el mariner Artur Mas haurà de fitar l'horitzó encara més lluny. Ítaca haurà d'esperar. Una mica més. És veritat que l'arc polític sorgit del 25-N reflecteix -malgrat les interpretacions partidistes i mediàtiques interessades, no tan sols les de Madrid- un Parlament majoritàriament sobiranista i clarament a favor del dret a decidir. Però deixa, també, un líder tocat que haurà de governar en minoria i que, per força, s'haurà de replantejar les prioritats. Qui porta les crosses, des de fa mesos, és en Duran. Però qui va coix, ara, és Artur Mas.

L'home del paraigua

El dia de juliol que els Mossos van entrar a escorcollar el Palau de la Música feia un bon sol. Malgrat la bonança, Fèlix Millet va intentar amagar-se sota d'un paraigua obert, sortint per la porta del darrere i mirant de pujar al taxi d'amagat. Gestualment, d'entrada, ja es va delatar mirant de dissimular una culpabilitat que, al cap de pocs dies, confessava en una carta. A l'Ajuntament de Sabadell les coses han anat d'una altra manera. L'estil Bustos, de sempre, s'ha caracteritzat per tenir molts punts foscos però sempre amb un punt de fatxenderia i de donar la cara. Els Mossos li regiren el despatx, detenen una dotzena de persones i a ell l'imputen per una cosa que, cada dos per tres, fa veure que no recorda què és. Això sí, a diferència de Millet, considera que la millor defensa és un bon atac. En comptes de la condemna del Telediario , Bustos -amb dos pebrots i desoint els consells dels seus assessors- se n'hi va. Millor sortir al plató com un home lliure que no fugint com un culpable. Parla amb el Basté, el Fuentes, convoca una roda de premsa, surt al TN migdia i l'endemà se'n va a Els matins . A tot arreu diu el mateix. No només es declara innocent sinó que esgrimeix l'argument de la seva consciència i repeteix que està molt tranquil per la seva situació però molt preocupat per la seva imatge i la de Sabadell. Per això amenaça que anirà fins al final amb qui hagi volgut tacar el seu nom i el de la ciutat. Però els mitjans i els tertulians, tot i que com a mesura profilàctica fan servir l'adverbi presumptament , ja l'han condemnat. És una injustícia humana que les xarxes socials han ajudat a accelerar sense esperar mai un veredicte ferm. Això sí, com Millet, Bustos va sortir de l'edifici sota d'un paraigua. En el seu cas, però, tenia una explicació. Plovia.