Tarantino desencadenat / Divertim-nos fins a morir
Tarantino desencadenat
Ho reconec. No m'he quedat mai a mirar els Oscars de matinada. Vaig al cinema tant com puc però cada vegada em vaga menys. No conec l'obra completa de Quentin Tarantino. No sé ballar el twist de Pulp fiction i sóc incapaç de reproduir ni mig diàleg de cap de les seves pel·lícules. Però em va alegrar enormement veure que, per Django desencadenado , li donaven el premi al millor guió original. No havia vist cap de la resta de nominades però aquesta història situada just abans de la guerra civil americana em va semblar genial, calculadament estripada i, certament, molt original. El relat va molt més enllà del que diu la sinopsi de la cartellera. El Doctor Schultz és un dentista alemany convertit a caça-recompenses que promet a un esclau que el deixarà en llibertat si l'ajuda a seguir la pista d'uns assassins. En realitat, Django és una història d'amor. Potser queda dissimulada però és, sens dubte, el motor de tota una història que juga amb tres conceptes que, ara i aquí, són molt actuals: la llibertat, la justícia i la confiança. Tarantino ens explica que la llibertat es basa, sobretot, en el respecte per l'altre. La parella protagonista, el Doctor i Django, representen un home just i un home bo que, de mica en mica, es van encomanant les virtuts l'un a l'altre. La confiança, com a valor en majúscules, se subratlla en tot moment. De fet, durant 165 minuts, el pacte entre els dos homes és l'única cosa que no es trenca mai. No es traeixen en cap de les ocasions en què, l'un o l'altre, podrien fer-ho. Mentre som a la sala podem pensar que estem veient un spaghetti western , una pel·li d'esclaus o una de sang i fetge molt ben retratats. Quan en sortim, ens adonem que tot plegat ha estat un divertimento , entreteniment, cinema. Amb molt sentit de l'humor, que és el que ens convé.
Divertim-nos fins a morir
Ho reconec. A casa mirem molta tele. Tanta, que, arribat el moment, pensarem si donar el nostre cervell a la ciència perquè es pugui investigar el que en Puyal en diu la "neurotelevisió", l'efecte dels continguts televisius sobre les neurones dels espectadors. En el mateix llibre Aicnàlubma , l'autor cita una frase d'Artur Mas: "Has de prestar-te a qualsevol cosa per sortir als mitjans". Qui sap aprofitar la tele hi té molt de guanyat. Últimament, però, sembla que sigui més important saber en quin moment cal desaparèixer. Dimarts, Pere Navarro, amb el seu lideratge sobtat, sortia entrevistat fins i tot al Telenotícies i explicava, cofoi, la primera vegada que el PSC trencaria la disciplina de vot del PSOE. Després, quan l'estratègia de Chacón i l'enuig de Rubalcaba van enterbolir-los la jugada, silenzio stampa . Mutis mediàtic de manual. Un altre exemple: Xavier Crespo. El dia que es va detenir Andrei Petrov a Lloret, va sortir a totes les teles per afirmar que a Rússia només hi havia dormit una nit. A mesura que van anar florint fotografies dels seus viatges amb la família, però, Crespo va anar desapareixent de les pantalles. Dimecres, mentre encara no era imputat, s'aturava davant dels mitjans als passadissos del Parlament. Quan va rebre la noteta ja passava, ben rabent, sense badar boca. El paradigma de l'ús de la televisió és el de Beppe Grillo, l'humorista italià que es va fer un nom a la RAI, que ha acabat sent la revelació política i que, un cop ha esdevingut la clau de la governabilitat, ha decidit allunyar-se de les càmeres. Neil Postman va escriure l'assaig Divertim-nos fins a morir . Som allà mateix. Segurament, però, ara caldria afegir-hi algun epíleg sobre com ha canviat el discurs públic en l'època del show business .
