Publicitat
Publicitat

LA BORSA O LA VIDA

Sobrecàrrega cultural / Un dia molt trist

Sobrecàrrega cultural

Els fisioterapeutes del Primer Món, els professionals que ens apedacen en mitja hora desfent contractures i forçant-nos pels estiraments aquí i allà, saben que fa un parell de dècades es va estendre un dolor que ja existia però que es va fer molt comú i molt més freqüent. Era la tendinitis molt majoritàriament al braç dret. No van trigar a descobrir que aquesta inflamació del tendó que connecta el múscul amb el braç es devia a l'ús del ratolí de l'ordinador. El nostre braç, des que vam baixar de l'arbre, no estava acostumat a repetir tantes vegades al dia un gest tan concret i tan nou per a dits i mans. Ara mateix els fisioterapeutes m'expliquen que topen amb una altra pandèmia de tendinitis, però majoritàriament al braç esquerre. La causa? De tant aguantar l'iPad (els addictes a l'Apalabrados pateixen molt) i el telèfon intel·ligent, que serveix per tuitejar i respondre als mails des del sofà, es pot arribar a inflamar el tendó. Tantes hores sostenint el mòbil, per poc que pesi, requereix una força a la qual el nostre braç no està avesat. El pitjor és que, pel que ja han anunciat les empreses de telefonia, les novetats que presentaran al congrés del mes que ve a Barcelona seran mòbils més grans. La meva tendinitis al colze esquerre, però, té un altre diagnòstic. He trigat més del compte però m'he acabat de llegir el Jo confesso de Jaume Cabré. Han estat mesos de sostenir les 998 pàgines de la novel·la. Tinc el braç lesionat, no és broma, però el cervell altament estimulat i l'ànima excitada. És una de les històries més fascinants que he llegit mai. Les trames avancen alhora, enllaçades d'una forma singular fins que arribem a lligar caps, rendits als personatges. I Cabré, explorador dels grans temes, aquí en toca un de nuclear, transversal en els temps. També avui. El mal.

Un dia molt trist

Primer ple del Parlament d'una nova legislatura. Tot just el primer. És el dia u de la vegada que, en tota la democràcia, el teu partit té menys escons. Menys que mai. És, també, el debut del PSC en una posició nova. No és ni al govern ni al cap de l'oposició. Després de l'enèsima patacada electoral consecutiva, s'estrena com a tercera força. En aquest dia tan estrany, una quarta part dels teus diputats no fan el que ha decidit el partit sobre una votació de gran càrrega simbòlica. Cinc dels vint diputats del PSC, per coherència i per consciència, es neguen a votar no a la declaració de sobirania. Ni tan sols han pogut abstenir-se. No els ho han deixat fer. La direcció del partit, amb uns arguments mil vegades repetits però no per això necessàriament més carregats de raó, decideix que no es vota a favor del dret a decidir dels catalans. Però ni tan sols amaguen l'ou amb una abstenció que el PSOE no els hauria perdonat, sinó que, directament, es vota que no. "Benvingut al club", diu Alícia Sánchez Camacho a un incòmode Pere Navarro que ha après a no posar-se vermell. "Benvingut al club", repeteix un pletòric Albert Rivera al líder socialista, cada vegada més ensorrat al seu escó. Al seu costat, Maurici Lucena, amb un currículum brillant fins que ha arribat a portaveu del PSC, surt al vespre i, desencaixat, diu que és un dia trist. Assegura que té un disgust molt seriós. Sí, i sobretot té un problema molt gros quan, al primer delaguard de la legislatura, has ensenyat que tens el partit esberlat i, a la nit, se't munta una revolta que ningú sap on els durà. Buscant la centralitat s'han trobat sortint a la foto amb el PP i C's. I així serà, sembla, fins que quan truquin de Madrid per donar la consigna gosin penjar el telèfon.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF