Seré la presidenta de tots els catalans, o potser no

BarcelonaNo hi ha res més mort que un polígon en diumenge. Ara bé, si l’Ikea obre abans de festes, els embussos dificulten arribar al Pavelló 2 de la Fira de Gran Via, a l’Hospitalet, per al míting central de Ciutadans. Una hora i mitja abans de l’acte, però, set autocars ja han descarregat assistents que fan cua per entrar. “Ui, sense cadires”, diu una dona en veure que s’haurà d’estar dreta de deu a una. “Dempeus”, li dic jo per provocar. Ningú no m’enganxa la broma amb el lema de la CUP. Millor. A l’escenari, un cor gegant, batega paraules: moderació, libertad, unión, igualdad, Europa, futur, empleo, confiança, emprenedoria, convivència, Catalunya, ensenyament, mujer, autónomos, optimista, desarrollo, consens... Són conceptes que apareixen i es fonen durant hores, fins que comença el míting. Ciutadans té cura per la imatge i ha muntat un escenari que és ideal per als plans televisius. En canvi, el pavelló queda partit en dos, amb públic a banda i banda. Aquesta divisió, per part dels que diuen que venen per unir, sembla un contrasentit. Mitja hora abans de començar, els reparteixen les banderes. Totes de plàstic, de la mateixa mida. Les d’Espanya, les de Catalunya, les del cor i, més tard, arriben les d’Europa.

A l’hora d’arrencar, el presentador, Jorge Lucas, ens comunica, a crits: “Inés nació, como muchos de vosotros, en Andalucía”. És el pretext per presentar una actuació de chirigotas de Cadis que, en aquesta ocasió, no són ni ofensives, ni punyents. Arrimadas i Rivera, això sí, es parteixen de riure. Només l’última de les quatre cançons s’enfot de Jordi Pujol, però no s’entén gaire què diuen. A Inés Arrimadas, tot i que està lleugerament afònica, sí que se l’entén. Com si fos una estrella d’ Operación Triunfo, travessa la llarga passarel·la elevada que va de l’escenari fins a un segon espai, al mig de la gent i més a prop de les càmeres. Els fidels l’aclamen, als seus peus, com Jesús quan entra a Jerusalem. Arrimadas parla clar, amb una dicció impecable, en un discurs dit sense papers, sense titubejos i emfasitzant quan toca. No té teleprompter però sí un puntuari dissimulat, arran de terra, que li serveix per enllaçar una idea amb una altra. Sigui perquè ho ha dit i repetit tantes vegades, sigui perquè Ciutadans viu de remarcar una vintena de consignes fins a la sacietat, s’ho sap tant de memòria que no surt del guió. En aquest sentit, és d’una execució maquinal, robòtica. El més impressionant és que, per escaleta, ens havien passat un paper anunciant que el seu discurs duraria 25 minuts i, segons el meu cronòmetre, només es va desviar deu segons. Del seu discurs, un 80% en castellà i un 20% en català, en un bilingüisme endreçat, gens ofensiu, destaco una de les idees força: “ Quiero ser la presidenta de todos los catalanes. Sientan lo que sientan. Piensen lo que piensen”. D’entrada, però, no sembla que pregoni amb l’exemple. A l’ARA no ens ha concedit l’entrevista demanada com a la resta de candidats i, abans del míting, tampoc no m’ha volgut rebre per parlar, cinc minuts, de com encarava l’acte. Segur que no és pel que sento, ni pel que penso, només faltaria. D’això, a casa meva, en diem vendre sal i predicar vinagre.