Publicitat
Publicitat

LA BORSA O LA VIDA

Sembrar per l'endemà / La recíproca incomprensió

Sembrar per l'endemà

No vaig conèixer Joan Triadú. Les seves memòries les he fullejades, ho reconec, massa en diagonal. Però ahir, en la inauguració de la petita exposició Llegir per viure al Palau Robert del passeig de Gràcia, vaig descobrir detalls de l'intel·lectual que ens hem afanyat a catalogar com a pedagog, crític literari i activista cultural de la resistència i ens hem quedat amb les etiquetes. Però cadascun d'aquests vessants, amb més interseccions del que podria semblar, desplega un ventall d'accions de les quals encara avui en vivim i en gaudim. Sense Joan Triadú ni tindríem el premi Sant Jordi de novel·la ni entronitzaríem el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Ara que estem en l'any de Salvador Espriu, per exemple, cal recordar que va ser ell qui va intervenir decisivament perquè es publiqués una obra fonamental com Cementiri de Sinera . Al meu entendre, però, la gesta més admirable fou crear, als anys cinquanta, tota una xarxa clandestina de classes de català perquè, quan arribés el moment, tinguéssim dotzenes de professors preparats per continuar estenent la taca d'oli. Si fóssim americans en faríem una pel·lícula que podria arrencar amb el mateix Pompeu Fabra donant-li a un jove Joan Triadú -una imposició així ha de marcar per sempre- el títol de professor de català.

Tot allò, formar professors, crear publicacions, promoure l'ús del català com a llengua literària sí que era crear veritables "estructures d'estat". Triadú, doncs, va tenir la virtut de triscar pel dia a dia però, sobretot, sembrar per l'endemà: en la llengua, en la literatura i en l'educació. Una lliçó per als cinc partits polítics que avui es reuneixen per llimar diferències en el camí cap al dret a decidir. Esperem que, per un dia, treguin els llums de posició i posin els llargs.

La recíproca incomprensió

Manuel Fraga va venir a TV3, al No passa res de La Trinca, i va ballar un pas doble amb la Mònica Huguet. Era l'any 87. Un amic em pregunta què ha passat des d'aleshores perquè, ara per ara, una escena així sigui irrepetible. Es refereix a aquella imatge de normalitat, de comprensió mútua, de tolerància. Doncs, ras i curt, que segurament aquí ja hem sortit de l'anestèsia de la Transició i a Espanya s'han adonat que la canya als catalans té rèdits electorals. Així, potser, ha sorgit una asfíxia creixent en tots els sentits. Des de l'escapçada política (Estatut passat pel ribot) fins a l'ofegament econòmic (no paguen ni el que deuen per llei) o des de l'escanyament de les infraestructures (que ens condemna a aeroports i trens propis del segle XX) fins al menysteniment a la llengua (eix bàsic de la nostra identitat). Finalment, ens hem rendit en la pedagogia. Ja pots intentar pregonar si ni tens altaveus ni et volen sentir. Al contrari, hi ha mitjans de comunicació que ressonen per tota la Península que, pensant que ajuden la unió d'Espanya, vistos des d'aquí, potencien l'independentisme. I així estem.

Fins i tot els empresaris, sovint més pendents de la cartera que de la bandera, van ben dividits. Mentre que ahir Foment del Treball reclamava de nou a Mas que s'eviti "el xoc de trens", el Cercle Català de Negocis concloïa que Espanya és la història d'un fracàs perquè "ni fa, ni sap fer, ni deixa fer". Sort en tenen els que encara malden per refer lligams que els nostres headhunters de capçalera, Seeliger&Conde, hagin fitxat Esperanza Aguirre com a assessora. És l'última jugada del club del Pont Aeri: fitxar la senyora que, fa quatre dies, volia impedir un partit de futbol, entre catalans i bascos a Madrid, perquè intuïa que xiularien l'himne d'Espanya. Tot un talent.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF