Si no hagués quedat tan baldat per les seves peripècies a Eufòria, el Dani Santana, periodista que se sent millor al plató que a la vida, encara tindria la necessitat d’aprofundir en un titular que s’ha de llegir amb les celles altes. En sis mesos, tres homes han mort poc després de ser reduïts i detinguts a mans dels Mossos d’Esquadra. D’un cas hi ha testimonis. D’un altre, ni això. De la primera mort, en canvi, fins i tot hi ha imatges del moment de la detenció. Per bé que algun agent va mirar d’assegurar-se que s’esborressin aquelles gravacions -qui sap si per ocultar proves-, a totes hores, i en unes televisions més que en d’altres, vam poder veure com l’home que era a terra -sis contra un- rebia cops al cos. El pla zenital, la gravació d’un veí amb poca traça per filmar i l’escassa llum del carrer del Raval no permetien escatir si l’home rebia les puntades de peu al cap o al cos. Tampoc s’arriba a desxifrar si ja estava emmanillat en el moment de rebre les trompades. Ni tan sols s’arriba a veure la manera com es defensava el detingut perquè calguessin tants agents al seu damunt. El cas de l’home que els mitjans anomenaven “l’empresari del Raval” ha acabat amb deu mossos imputats a l’espera d’un judici en el qual es podrà sentir la versió de molts contra la de ningú, perquè Juan Andrés Benítez, en aquell episodi, hi va perdre la vida. Així de cru. De la mort de l’home reduït a Salou no hi ha testimonis. De la mort del detingut a la plaça Molina a plena llum del dia i amb les tauletes de la terrassa del forn plenes de gent, sí. I en tots tres casos hi ha d’haver el més rellevant de tot: el resultat d’una autòpsia que ha de determinar, de manera independent i científica, la causa (o les causes) de la mort d’aquestes tres persones.
El Dani Santana sap, per les vegades que ha hagut de compartir investigacions amb els Mossos, que el ministre de la policia, d’aquí i d’arreu, és conscient que si no defensa públicament la seva gent és un cadàver polític. Metafòricament parlant. No és un cos per tenir-lo en contra, el de la policia. Joan Saura ho sabia bé. I Felip Puig, el més llest de la colla, també. Encara que els seus homes el posessin en una situació incòmoda ocultant-li informació sobre el llançament de pilotes de goma en el vergonyós cas de l’Ester Quintana, Felip Puig i Manel Prat, l’encara director general de la Policia, no van tenir més remei que posar-se al costat de la seva gent. La màxima sembla clara. És millor que et critiquin a les tertúlies, fins i tot que facis el paper d’estrassa públicament, que no que se’t giri en contra el cos de la policia. Ara, amb aquestes tres morts poques hores -o minuts- després d’una detenció, el conseller d’Interior, Ramon Espadaler, no parla de mala praxi en cap dels tres casos i, a tot estirar, quan Amnistia Internacional li demana explicacions pels decessos en mans de la seva gent, el conseller parla, amb la boca molt petita, de reflexionar sobre si cal revisar els protocols de detencions. Immobilitzar, reduir i detenir forma part de la feina de la policia. Els verbs són al seu diccionari i la manera de fer-ho apareix en els seus manuals. De la mateixa manera que no treuen la pistola i disparen per reduir ningú per més “alterat” o “ofuscat” que estigui, cal revisar si els protocols són bons i, en tot cas, si s’apliquen correctament. El Dani Santana, per exemple, s’ha posat en contacte amb el món mèdic i ha vist que en els protocols de psiquiatria, de geriatria i d’urgències, la tendència és immobilitzar menys les persones perquè cada vegada es relaciona més la immobilització d’un pacient agitat amb l’augment de morts sobtades. Els especialistes saben, també, que en cas de consum de cocaïna, el risc de mort d’una persona immobilitzada creix exponencialment. Per això en l’àmbit mèdic saben que com menys persones s’hagin de lligar, millor. Els protocols de la policia, en el moment calent d’una detenció, segurament no poden estar tant per brocs, però cal garantir que en tots els casos facin la seva tasca amb la màxima professionalitat.
Després d’haver viscut tres fets adversos en tan poc temps, hauria de ser obligatori que es revisés la manera de fer dels Mossos, ni que sigui per concloure que estan actuant com pertoca. No deixem que “afers interns”, el servei que audita amb eficàcia la feina de la mateixa policia, només funcioni en la ficció. I els mitjans de comunicació, per part nostra, hauríem d’aparcar tant com poguéssim la demagògia i cenyir-nos als fets. I tots junts, i pel bon nom de tothom, dels morts i dels Mossos, dedicar-nos a buscar la veritat de cada cas.
