No és un judici

La democràcia a Espanya fa mesos que està en suspens

Escric aquestes ratlles quan s’ha conegut la detenció policial d’Ignasi Sabater, alcalde de Verges, i Dani Cornellà, alcalde de Celrà, amb altres activistes vinculats als CDR, per suposats delictes de “desordres públics en l’aniversari de l’1 d’Octubre”, per haver exercit el dret fonamental a la reunió i la manifestació pacífica, reconegut explícitament en la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides. Les detencions d’aquest dimecres, durant tot el dia, semblen més pròpies de forces paramilitars descontrolades que d’una policia democràtica homologable i han tingut lloc amb el PSOE al govern del Regne d’Espanya. Torna a posar-se de manifest, un cop més, que tots els aparells de l’Estat, des dels poders executiu, legislatiu i judicial fins a les forces d’(in)seguretat, que actuen plegats i de manera conjunta i articulada com a braç secular del 'deep state', han adoptat com a posicionament explícit un principi contrari a l’estat de dret i als fonaments de la democràcia liberal, basada en el respecte pel pluralisme polític: la persecució judicial i policial, no sempre amb aquest ordre, dels oponents polítics. La democràcia a Espanya fa mesos que està en suspens: si no es respecten els drets i les llibertats fonamentals, que per això són fonamentals, no hi ha, pròpiament parlant, ni llibertat ni democràcia pròpiament dites.

Continua, d’aquesta manera –amb indiferència manifesta de sigui quin sigui el partit polític concret que ocupi el govern espanyol–, l’estratègia de la judicialització de la política a través de la persecució, detenció i, si cal, empresonament dels partidaris de la legítima opció política independentista i republicana que identifica, parlamentàriament, la majoria absoluta de la ciutadania de Catalunya. Els tribunals de justícia espanyols, que haurien de ser la garantia de l’estat de dret i del respecte i la garantia de l’exercici de drets i llibertats fonamentals, s’han erigit en la instància per dirimir un conflicte polític actuant contra l’oposició política.

A les portes de l’obertura de la causa general contra l’independentisme, a través del judici del Tribunal Suprem, la situació és aquesta: l’estat espanyol, incapaç de trobar la manera de vehicular políticament la demanda de la ciutadania de Catalunya, expressada democràticament a través de les urnes, ha delegat en els tribunals de justícia la resolució d’un conflicte de naturalesa exclusivament política.

En la causa del Suprem, les defenses dels acusats, ja que es tracta d’un judici polític, han optat per una defensa política

Davant d’aquesta situació, absolutament anòmala en un estat de dret i en un sistema democràtic homologable, en la causa del Suprem les defenses dels acusats, ja que es tracta d’un judici polític, han optat per una defensa política: davant de la judicialització de la política, no queda altra alternativa que la politització de la justícia. Davant de la conversió perversa dels tribunals de justícia en espais de litigi d’un conflicte polític, aquestes defenses, majoritàriament, han optat per plantejar políticament el fons de la qüestió i per subvertir aquesta dinàmica diabòlica plantejant als tribunals una defensa política. I és que és una determinada opció política la que és encausada i el que el Tribunal Suprem pretén jutjar és l’exercici legítim de drets i llibertats fonamentals, individuals i col·lectius, reconeguts internacionalment i d’obligat compliment 'velis nolis' a l’estat espanyol. Cal llegir les impecables 93 pàgines de l’escrit de la defensa de Jordi Cuixart per reconèixer, de manera immediata, la formulació més explícita i eloqüent que comparteixen, en gran mesura, la majoria de les estratègies de defensa en la causa general contra l’independentisme.

La defensa política acusa els acusadors, confrontant-se políticament amb l’Estat, a través dels seus tribunals, denunciant la seva vulneració de drets

Aquestes setmanes sentirem a parlar molt de judici polític. Però en què consisteix, pròpiament parlant, un judici polític? L’advocat Benet Salellas acaba de publicar un llibre que és, en els difícils moments que ens ha tocat de viure, una referència inexcusable: 'Jo acuso. La defensa en judicis polítics' (Pagès Editors). Recomano amb entusiasme llegir-lo, pel rigor amb què aborda el tema i per la lucidíssima proposta d’interpretació política que conté del moment polític i judicial actual: és difícil trobar una brúixola millor per ubicar-se davant dels mesos que ens esperen. Una defensa política es defineix bàsicament per l’actitud amb la qual els acusats no es defensen per provar la seva innocència, ja que no reconeixen haver comès cap delicte: al contrari, la defensa política acusa els acusadors, confrontant-se políticament amb l’Estat, a través dels seus tribunals, denunciant la seva vulneració de drets. Per això és tan important que el que passi dins dels tribunals tingui continuïtat, ressò i amplificació en el que passi al carrer i a les institucions legítimes, per poder portar el judici fins al seu punt de ruptura i de bloqueig.

No és un judici. És un linxament polític organitzat, des de totes les instàncies de l’estat espanyol, que té com a únic objectiu la persecució i dissolució dels oponents polítics.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF