Mai més por!

Era un 22 de setembre, el 1975, ara fa 42 anys. Procedents de París, arribaven a Madrid set intel·lectuals per presentar en públic un manifest contra les penes de mort que un tribunal militar havia dictat contra 11 militants d’ETA i el FRAP. Eren gent valenta, compromesa i activa en la defensa dels drets humans i que venien a denunciar, a la gola del llop, la brutalitat d’un règim que moria matant. Eren Yves Montand, Costa-Gavras, Régis Debray, Claude Mauriac, Michel Foucault, Jean Lacouture i el pare Ladouze. Havien signat el manifest, també, Sartre, Aragon i Malraux.

Ja dins una sala de l’Hotel Torre de Madrid, Montand va llegir en francès el text, duríssim, escrit per Foucault. Denunciaven que els condemnats no havien tingut “dret a la justícia”: que no s’havia atès a les proves, ni s’havien pogut defensar, que no s’havia respectat la prohibició de tortura ni la protecció de malalts. Recordaven que “sempre hem lluitat per la justícia a Europa” i que, “avui en dia, cal continuar lluitant per ella cada cop que estigui amenaçada”. Què demanaven? “Que les regles fonamentals de la justícia siguin respectades a Espanya”. I afegien: “Aquest fet és tan seriós que hem hagut de fer-ho. La nostra presència pretén mostrar que la indignació que ens commou significa que ens sentim solidaris, al costat de molts altres, amb aquestes vides amenaçades”.

Després de Montand, Debray havia de llegir la versió en castellà, sembla que traduïda per Carrillo. Però en aquell moment, justament, va irrompre la brigada político-social de la policia, vestida de paisà, i l’hi va impedir, ordenant alhora a tots que es quedessin asseguts i que no es moguessin. Molt poc després, amb la policia ja uniformada i armada amb metralletes, van arrestar els periodistes presents, la major part estrangers, i els van emmanillar. També van escortar la delegació francesa fins a Barajas i els van obligar a tornar a París amb el primer vol.

L’episodi del 22 de setembre va deixar dues lliçons memorables, molt oportunes per recordar-les avui.

Primera. Quan la policia va entrar a la sala, Foucault, encara amb alguns exemplars del manifest a les mans, es va negar a entregar-los a l’agent que els hi volia prendre. Va ser un moment de tensió, perquè el filòsof va estar a punt d’enganxar-se amb el policia. Mauriac explicaria més endavant el paper de Foucault en l’escena: “Tant més digne d’admiració pel fet que en la seva negativa, en la seva agressivitat, en el seu valor, que es percep (que se sap), es tracta d’una reacció física i d’un principi moral: la impossibilitat visceral de sotmetre’s al contacte d’un policia i de rebre qualsevol ordre d’ell”. A ningú no li va estranyar: tots els testimonis de Foucault, un habitual en accions militants com aquestes, parlen de la seva força de rebuig contra qualsevol acte repressiu i contra la violència policial.

Segona, la més important. Quan la policia armada va treure la delegació francesa de l’hotel, ja havien buidat la zona, acordonada per furgonetes policials. A l’altre costat, diversos centenars de persones contemplaven l’escena. Foucault ho va descriure en un article a Libération: “Era, en cert sentit, la repetició de la seqüència de Z [el film de Costa-Gavras] en la qual el diputat d’esquerra Lambrakis és colpejat amb les porres. Montand, molt digne, amb el cap inclinat una mica cap enrere, va baixar molt lentament”. I va afegir: “Va ser aleshores quan vam experimentar la presència del feixisme. Aquesta manera que té la gent de mirar, sense veure-hi, com si haguessin contemplat aquesta escena centenars de cops. I, al mateix temps, aquesta tristesa... I aquest silenci”.

Foucault descrivia, com poques vegades s’ha fet amb aquesta lucidesa, la por que tenallava els rostres i els cossos sota la dictadura, incapaços tan sovint ni tan sols d’obrir la boca per expressar el seu desacord en contra de les barbaritats i els crims comesos. La por. La negació de la política. L’expressió radical de la privació de llibertat.

Escric aquestes ratlles el migdia del 27 de setembre de 2017. El mateix dia, 42 anys després, que, en compliment de l’ordre, aprovada per unanimitat, del consell de ministres franquista, s’executava per afusellament cinc dels condemnats a mort per aquella farsa de judici. Juan Paredes Manot, Txiki, de 21 anys, a Barcelona. Mentre que alguns, com el diari La Vanguardia Española, amb exquisida equidistància, saludaven l’endemà les execucions amb un editorial en portada (titulat “Un Estado fuerte y una sociedad libre”) en el qual reclamaven “el respecte a l’autoritat constituïda i als defensors de l’ordre públic”, apel·lant vagament a la “pau social” “contra qualsevol fanatisme”, bona part de l’advocacia lliure es tancava al Col·legi d’Advocats de Barcelona per fer pressió contra l’execució de les penes de mort i per mostrar, obertament, la seva repulsa.

És difícil no pensar en aquella multitud silenciosa garratibada de por, a la sortida de l’hotel madrileny, un 22 de setembre. I és difícil, avui, no pensar en aquell gest de dignitat dels conjurats dins del Col·legi d’Advocats per oposar-se als darrers crims de la dictadura, un 27 de setembre.

Però sobretot és difícil no pensar en tot plegat durant aquestes setmanes de setembre de 2017, quan, davant de la suspensió de drets i llibertats fonamentals a l’estat espanyol, una multitud de ciutadans i ciutadanes lliures estan ocupant els carrers i les places de Catalunya per mostrar el seu rebuig a l’estat d’excepció no declarat i per defensar, amb absoluta fermesa, el seu dret a votar l’1 d’octubre en el referèndum d’autodeterminació, amb un crit pacífic però que expressa una dignitat radical: “No tenim por!” Perquè no volem votar per ser lliures. Volem votar precisament perquè ho som.