Qui ens protegeix dels jutges?

Deia Brecht: “Molts jutges són absolutament incorruptibles: ningú pot induir-los a fer justícia”

Com és possible que un ciutadà de l’estat espanyol, condemnat per l’Audiència Nacional, passi sis anys i mig en presó i que ara, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans dictamina que s’ha violat el seu dret fonamental a un judici just, no passi res, no s’indemnitzi la víctima d’aquest abús d’estat, no se suspengui immediatament la pena correlativa d’inhabilitació i no s’aparti del sistema judicial tots els jutges que van participar en aquesta farsa? Arnaldo Otegi va passar sis anys i mig a la presó per culpa, com ara s’ha demostrat, d’un judici injust.

Com és possible que, uns dies després que el Tribunal Suprem sentenciés que la banca havia de pagar l’impost hipotecari, per pressions de l’oligarquia bancària i financera de l’estat espanyol, el mateix Tribunal Suprem canviï la seva decisió i dictamini que no, que ja està bé, que l’han de pagar els clients? Qui són els 15 jutges que han votat a favor d’aquesta barbaritat, manifestament injusta, que sentencia en contra del principi d’equitat, que obliga a una corresponsabilitat diferencial, especialment en un cas, com aquest, que havia de beneficiar els més dèbils –no pas els més forts– i en lloc de beneficiar-los el deixa, per acció del tribunal, castigats, desprotegits i indefensos?

Com és possible que el jutge Llarena i els jutges del Tribunal Suprem continuïn mantenint la presó preventiva, en quatre casos superior a un any!, contra cinc polítics, dues polítiques, tots representats electes, i dos líders cívics, tot i que els tribunals europeus, com l’alemany, el belga, l'escocès i el suís, no hi troben rastre dels gravíssims delictes que els imputen? Com és possible que es mantingui una causa que és manifestament una persecució, objectivament verificable, contra dissidents polítics?

Quina lògica diabòlica regeix en un estat en què els responsables d’impartir justícia són els responsables d’injustícies tan manifestes?

Qui protegeix les víctimes de l’acció dels jutges, quan aquests, en lloc d’impartir justícia, són paradoxalment els causants d’una injustícia derivada de les seves decisions? ¿No havia de ser el sistema judicial el garant del respecte pels drets i llibertats fonamentals de la ciutadania? Quina lògica diabòlica regeix en un estat en què els responsables d’impartir justícia són els responsables d’injustícies tan manifestes?

No som ingenus: ja sabem, com a mínim des dels 'Grundrisse' de Karl Marx (1858), que conceptes com 'justícia' o 'llei' són simples “formes de consciència” que corresponen als interessos de les classes dominants en una època determinada, i que, per tant, estan bàsicament al servei del mantenir i preservar l’statu quo. En realitat, com Bertolt Brecht molt encertadament sostenia, “molts jutges són absolutament incorruptibles: ningú pot induir-los a fer justícia”, ja que els jutges no s'ocupen d’administrar justícia, com podria ingènuament pensar-se, sinó d’aplicar la llei, que no és exactament el mateix.

I tanmateix, tot i que és clar que la justícia no està en mans dels jutges, fiscals i tribunals, encara que ells ho proclamin reiteradament, és legítim preguntar-se què cal fer quan les seves decisions són manifestament injustes, encara que vinguin avalades tant per la llei com per una interpretació de la llei que és contrària a l’esperit de la llei i a l’aspiració de justícia que hauria de regir en el sistema judicial. Gerard David, en una pintura extraordinària conservada en el Groeningemuseum de Bruges, titulada 'El judici de Cambises' (de 1498!), hi respon d'un manera esfereïdora per la seva brutalitat, tot i ser molt coherent amb el rigorisme d’una època que provava d’instituir una justícia laica que evités l’arbitrarietat dels tribunals. S’hi veu, a sobre d’una taula de fusta, en una plaça pública, un jutge que ha dictat una sentència injusta: està lligat amb cordes i uns botxins, executors de la sentència, li arrenquen, de viu en viu, amb l’ajut de ganivets, la pell del pit, les cames i els braços. El quadre amb l’espellament del jutge corrupte va estar durant molt anys en la sala de consells de l’Ajuntament, on els magistrats s'ocupaven de l’administració comunal de justícia, i els recordava, de manera certament una mica expeditiva, la necessitat de ser 'justos' i d’actuar conforme a l’aspiració de justícia a què els obligava el seu càrrec.

Com sostenia Aristòtil, i no era pas una amenaça sinó una constatació, la percepció de la injustícia reiterada estimula, molt justament, les revolucions

El sistema judicial espanyol, és obvi recordar-ho, no prové d’aquesta tradició rigorista nòrdica. Però la pregunta, cinc segles després, continua sent la mateixa: qui protegeix les víctimes dels abusos judicials, si no ho fa l’estat? John Rawls, en el seu ja clàssic 'Teoria de la justícia', va assenyarlar: “La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per més atractiva, eloqüent i concisa que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és verdadera. De la mateixa manera, no importa que les lleis i les institucions estiguin ordenades i siguin eficients: si són injustes, han de ser reformades o abolides”.

Quan els tribunals no són justos, com recordava Judith Shklar en 'Els rostres de la injustícia', l’obligació de la política és esmenar-los, per tal que no provoquin danys innecessaris i cruels i per evitar que generin injustícia en lloc de justícia. I quan la política o la seva forma instituïda en el govern o l’estat no ho fa, aleshores cal recordar, com sostenia Aristòtil, i no era pas una amenaça sinó una constatació, que la percepció de la injustícia reiterada estimula, molt justament, les revolucions.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF