La llei contra la democràcia
Els acusats al judici del Tribunal Suprem no tenen l’espasa de Dàmocles sobre els seus caps. Al sostre de la sala, hi ha un enorme anacronisme: el fresc, d’estil barroc però pintat el 1920, de Marceliano Santa María Sedano titulat 'La Ley triunfando sobre el mal'. Una declaració de principis. La Llei està encarnada per la figura d’una deessa militar, amb casc i cuirassa, que aguanta amb les mans les brides de dos cavalls blancs i que té als peus una caterva de malfactors que representen al·legòricament alguns dels mals de l’època.
La pintura que representa la Llei "triomfant" sobre el mal permet reflexionar sobre el conflicte entre la llei i la democràcia. Un conflicte d’escala global, que oposa la lògica de l’estat de dret a la lògica dels sistemes democràtics. L’estat de dret, com és sabut, busca preservar la llei, fonament i garant de l’'statu quo', mentre que els principis dels sistemes democràtics busquen canalitzar i donar forma a les demandes pacíficament i democràticament expressades per la ciutadania: en democràcia, el poder ('krátos') deriva del poble ('dêmos').
En països de continuada tradició parlamentària i democràtica (dins dels quals, i és una evidència històrica, no hi ha l’estat espanyol), l’estat de dret està sotmès als principis dels sistemes democràtics: una llei és vàlida mentre compta amb l’acceptació i el reconeixement del 'poble', únic dipositari de la sobirania, que li atorga legitimitat: quan manca aquesta acceptació i reconeixement, la llei ha de ser modificada d’acord amb el principi de la voluntat popular. L’estudi de la tradició parlamentària britànica a partir de la Gloriosa de 1688, o de l’assemblearisme francès a partir de 1789, o de la revolució americana a partir del Congrés Continental, il·lustra a bastament no només sobre la base democràtica dels estats de dret moderns, sinó també sobre la necessària adequació de les lleis i de l’estat de dret a les demandes ciutadanes, fins i tot quan aquestes modifiquen radicalment l’'statu quo' fins a l’extrem de donar lloc a un estat de dret substitutori.
A l’estat espanyol, tanmateix, s’ha estès en els últims anys una idea realment peregrina: “La democràcia es basa en el compliment de la llei”. No hi ha, i cal dir-ho, precedents internacionals per a aquesta barbaritat jurídica. No és l’estat de dret el que fonamenta la democràcia: és la democràcia que funda l’estat de dret. No estranya, però, que al país de la Santa Inquisició i la Contrareforma es pretengui imposar la llei a la voluntat democràtica popular. I no estranya tampoc que en un sistema jurídic com l’espanyol, que encara no ha fet la seva transició democràtica, i que en principis, estructura i persones manté una continuïtat ininterrompuda amb el franquisme, la llei pretengui imposar-se als principis que haurien de regir un sistema democràtic mínimament homologable als paràmetres internacionals. Per això no estranya, tampoc, la pintura de la Llei triomfant sobre el mal, perquè, ¿no és sobre la injustícia que hauria de triomfar la Llei?
Durant els dos primers dies del judici a la democràcia, en què es pretén criminalitzar i convertir en delicte l’exercici de drets fonamentals, hem tingut ocasió d’escoltar una mena de prolegòmens formals. Les diferents defenses han exposat un llistat aclaparador (“massiu”, ha dit Javier Zaragoza, fiscal del Suprem: i, en això, té tota la raó) de les restriccions i vulneracions de drets i llibertats fonamentals que s’han produït en el desenvolupament de la causa, sense que, com han argumentat, pugui haver-hi llei que les restringeixi o vulneri, ja que l’exercici d’aquests drets i llibertats fonamentals està emparat per tractats internacionals d’obligat compliment fins i tot per a un estat tan poc respectuós amb les seves obligacions jurídiques internacionals com l’espanyol. Les acusacions, al contrari, a través de les intervencions orquestrades de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat i del partit feixista Vox, han argumentat que el principi constitucional de la integritat territorial està per sobre de l’exercici d’aquests drets i llibertats fonamentals i que, de manera recíproca, els drets i les llibertats fonamentals poden ser restringits, vulnerats i suspesos si posen en qüestió la integritat territorial. Però, com ha assenyalat un brillant Benet Salellas, “no existeix un dret fonamental a la unitat territorial”. I és que la integritat territorial, en realitat, és preconstitucional, perquè deriva de la Ley de Principios del Movimiento Nacional franquista (1958), que l’estableix com a primer principi quan formula la “unitat” d’Espanya i que dona forma al principi metafísic de la Constitució de 1978: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola” (art. 2).
Amb aquest judici del Suprem, que pretén imposar la llei per sobre de la democràcia (la Llei triomfant sobre el mal?), l’estat espanyol ha entrat en un forat negre del qual, tal com estan assenyalant els observadors internacionals vigilants del respecte als drets humans i la premsa internacional de referència, difícilment en podrà sortir indemne si continua per aquesta deriva perversa i antimoderna.
