26/11: Sánchez i el Tenorio
El Don Juan Tenorio de Zorrilla és una de les obres més populars del teatre espanyol, que hereta els valors conservadors del Barroc castellà i els repinta amb l’estètica del Romanticisme. A Zorrilla li cau simpàtic Don Juan, tot i que sigui gallardo y calavera, un mentider superb i sense escrúpols. I al final, al preu barat d’un instant de contrició, el salva de tot. Per aconseguir que ens sigui simpàtic li fa dir uns versos molt cèlebres: "Clamé al cielo y no me oyó; mas si sus puertas me cierra, de mis pasos en la Tierra responda el cielo, no yo". Pedro Sánchez té un què amb el Tenorio. I diria que s’està aprenent aquests versos per recitar-los davant dels seus electors i dels socis europeus que li reclamen diàleg per solucionar el problema català. Diria Sánchez, com el Tenorio: jo ja vaig trucar a les portes de Podem i dels independentistes, però no me les van voler obrir, em volien imposar unes condicions inacceptables. Per tant, si ara em veig obligat a pactar amb la dreta, és culpa d’ells, no pas meva. Responda el cielo, no yo. Sempre he pensat que el Tenorio va picar a les portes del cel amb ben poca convicció i sense ganes que li obrissin, per poder continuar fent a la Terra el que li rotava, però ara amb excusa.
