28/10: República
LA DECLARACIÓ d’independència ha estat emocionant, però estranya. No és cap sorpresa: ho havien estat tots els seus precedents històrics. Però aquesta vegada hi ha alguna cosa diferent. Ha estat una proclamació joiosa, catàrtica, i al mateix temps preocupada. En cap cas és un 6 d’octubre, que era una aposta immediata i va ser avortada immediatament. Aquesta República és una altra cosa. Certament, la proclamació no és pràcticament efectiva, no hi ha el reconeixement internacional i el control del territori que caldria perquè ho fos, i l’aplicació del 155 ens pot situar a curt termini en una realitat antitètica. Però no és una proclamació virtual, il·lusòria. És una referència real, dissenyada també -fins i tot si van mal dades- per quedar-se, com un embrió o una llavor, com un horitzó i una crida. En el pitjor dels casos, s’assemblaria a la Generalitat del president Tarradellas: no podia ser el govern efectiu de Catalunya, però era allà. Com un recordatori, sense la seva funció plena, però del tot present en la realitat política. S’hi havia de comptar. I va acabar sent, plenament. Fins i tot amb l’aplicació del 155, la República no desapareix. Quedaria, com a molt, com una realitat a l’espera. I espera té la mateixa arrel que esperança.
