DIETARI VV

15/2: No semblava catalana

Explicava que quan venia a Catalunya, en veure-li l’aspecte, tothom es dirigia a ella en castellà

Fa molts anys vaig conèixer una noia d’origen xinès que havia estat adoptada de petita per una família catalana que vivia en un país del nord d’Europa. En aquell temps això era molt més insòlit que no pas ara. La noia, de gran, parlava perfectament català –après a la família–, les llengües del país on vivia, l’anglès i només una mica de castellà. I explicava que quan venia a Catalunya, en veure-li l’aspecte, tothom es dirigia a ella en castellà, automàticament. Fins i tot quan ella continuava en català –el castellà no el dominava gaire–, li continuaven parlant en castellà, perquè els devia semblar que hi havia més possibilitats que els entengués. Li semblava estrany, tot i que també tenia avantatges: molta gent parlava davant d’ella com si fos impossible que els entengués i va pescar així comentaris que no haurien fet si haguessin sabut que els entenia perfectament. La noia em va demanar per què la gent catalanoparlant no se li adreçava d’entrada en català, i en tot cas ja es passarien al castellà si resultava que no els entenia. Em pregunto com hauria pogut fer ara aquesta senzilla petició, no pas com un comentari personal sinó genèric, sense que li haguessin dit xenòfoba, supremacista, racista, etcètera, etcètera, etcètera.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF