3/10: Hora de reagrupar

EscriptorCom el cor de les persones, l’independentisme té moviments de sístole i diàstole: alterna moments de confluència entre les seves parts molt diverses i moments de dispersió que poden arribar a la confrontació. Hi ha unes certes lleis. Quan hi ha un objectiu concret i tangible, fer una cosa que sembla impossible, mobilitzar milions de persones, actua la força que agrupa i uneix. L’1-O en va ser el millor exemple, i ho són totes les Diades. Quan es parla d’objectius gasosos, sense data fixa, un punt retòrics, poc tangibles, es posa en marxa el moviment de dispersió. També en són constatables els efectes. Quan hi ha agrupament de forces, entorn d’objectius ambiciosos però compartibles sent cadascú el que és, s’han assolit èxits i s’han fet passos endavant. Quan s’ha entrat en una fase de dispersió, en què tothom va a la seva i de vegades va al xoc amb els altres, s’ha entrat en fases de confusió i d’esterilització. No tan sols del conjunt, d’esterilització també de cadascuna de les parts, que no pot arribar sola enlloc. Ara estem en una fase aguda de dispersió. O l’independentisme troba ja un objectiu tangible i concret, ambiciós i abastable alhora, i inicia una fase de reagrupament, o tot plegat se’n pot anar perfectament en orris.