9/1: La funció de l’estat

EscriptorPER UN MOMENT, el caos provocat per una nevada ha apartat del centre del debat polític espanyol la qüestió catalana i altres debats ideològico-simbòlics (Cavalcades de Reis alternatives, per exemple). Durarà poc: aviat entrarà en la rutina partidista previsible. I durarà poc perquè el debat sobre la manca de previsió i d’eficàcia davant d’una nevada que no arribava per sorpresa correspon a països amb un altre model d’estat. A Europa, l’estat nascut a la postguerra, que no per casualitat s’anomena estat del benestar, i també estat providència, assumeix l’obligació de planificar, preveure, endreçar i donar servei als ciutadans. L’estat espanyol neix d’una altra matriu, és l’evolució d’una vella administració colonial, on les qüestions fonamentals -gairebé les úniques- estan vinculades amb el poder: l’ordre públic i la hisenda recaptadora. La funció de l’estat no és servir sinó manar. Per això els debats que li interessen i que duren (com el català) són sobre el poder. Els debats sobre servir el porten a la perplexitat. Per exemple, la perplexitat del director general de Trànsit per les crítiques rebudes: això és culpa dels conductors, dels ciutadans, no és cosa nostra. L’estat no hi és per solucionar aquestes coses. Hi és per manar.