6/10: Èxodes

Em criden molt l’atenció les grans cues de sortida de les grans ciutats, quan els habitants saben que el confinament és imminent. Les hem vist aquesta setmana i ja les havíem vist abans. És un èxode de gent que no vol quedar-se confinada a la ciutat i se’n va a la segona residència o allà on sigui, abans que els barrin el pas, contravenint l’esperit i la utilitat de la mesura. Estic segur que la immensa majoria dels qui se’n van no són negacionistes, dels qui no creuen en el perill real de la pandèmia i en la necessitat de prendre mesures dràstiques. Al contrari, estic convençut que la immensa majoria creuen en la bondat i la necessitat dels confinaments. Dels altres. No pas el seu. Marxant, no crec que es revoltin contra una mesura que els sembla absurda o injusta. Simplement, pensen que no va per ells. Que no ve d’un. Que no cal que ells també. Diria que aquesta és una actitud molt significativa de les nostres societats del benestar, on els individus ens sentim deslliurats de tota responsabilitat –si no és imposada– en relació al bé comú. Saltar-se el confinament, com saltar-se les normes de circulació, no és una esmena ni una protesta. Les normes ja ens estan bé. Les obligacions ja ens estan bé. Però per als altres. Sempre per als altres.