DIETARI VV

27/3: Cops de pedra

Llegeixo que en un poble un grup de persones han apedregat ambulàncies amb ancians infectats

Llegeixo que l’antropòloga Margaret Mead va tenir per primera vegada la sensació de trobar un senyal incipient d’humanitat (o, si es vol, de civilització) davant del fòssil d’un fèmur fracturat i curat. Volia dir que hi havia un grup que en comptes d’abandonar els seus malalts i ancians, tan vulnerables en la llei de la selva, els protegia i els cuidava fins que es podien arribar a guarir. Llegeixo ara també que en un poble (tant se val quin) un grup de persones han apedregat i llançat còctels Molotov contra les ambulàncies que hi portaven uns ancians infectats de coronavirus, desplaçats d’una residència. No els volien. Si el primer signe d’humanitat –en el sentit etimològic, de presència del que és específicament humà– era aquell fèmur que ens parla de la protecció dels malalts i els vells, el primer signe d’inhumanitat, d’abandonament d’allò que ens fa humans, és deixar que es morin, per egoisme i amb indiferència, els nostres malalts i els nostres vells. Aquella partida de primers humans que arrossegaven amb sacrifici un d’ells que tenia trencat un fèmur obrien la porta a una cosa extraordinària, meravellosa. Els qui tiren pedres a l’ambulància (o abandonen vells malalts a la seva sort) estan tancant aquella porta. Sort que són pocs. 

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF