DIETARI VV

14/2: Com a casa enlloc

Hem passat d’un temps de claustrofòbia en què feia angúnia tot espai tancat a una època d’agorafòbia

La psicosi una mica histèrica que ha dinamitat el Mobile d’aquest any a Barcelona em sembla un símptoma més d’una característica del nostre temps: una tendència a l’encastellament, a voler-se sentir protegit pels murs de casa davant d'un món exterior que es veu caòtic i amenaçador. I això després d’unes dècades en què la tendència havia estat voler-se airejar, apreciar la possibilitat de moure’s per tot arreu, de barrejar-se, d’obrir portes. Ara sembla l’hora de tancar-les i de tancar-se dins. Hem passat d’un temps de claustrofòbia en què feia angúnia tot espai tancat i resclosit a una època d’agorafòbia, on espanten els espais oberts que es consideren desprotegits. Com a casa, enlloc. A casa no et pot passar res, i a fora ves a saber. I per tant ni sortim de casa ni hi deixem entrar els de fora. La psicosi sobre el Mobile n’és un símptoma, com ho són Trump o Salvini. Barcelona va triomfar perquè era vista com una àgora mediterrània i oberta, una mica dins i una mica fora. Ara fa por trepitjar aquesta àgora massa oberta a tots els vents. Per si de cas. El símptoma no és bo, però el mal és pitjor. (I un comentari marginal: la tradició del catalanisme ha estat sempre la de voler sortir del forat, no pas la de tancar la porta.)

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF