9/9: Caricatura

EN NARRATIVA (novel·les i pel·lícules), els autors necessiten de vegades crear uns personatges plans, que actuïn sempre de manera automàtica en funció d’una única característica. Allò que diuen i allò que fan es pot preveure perfectament, perquè és l’aplicació d’un únic tret significatiu, sense contradiccions ni volum. Aquests personatges són de vegades necessaris per a la narració i van bé perquè s’hi ha de pensar poc: funcionen amb pilot automàtic. Però tenen perills, per això se solen fer servir com a secundaris, mai com a protagonistes. El principal perill és arribar, per sobreactuació, a la caricatura: a subratllar fins a convertir en monstruós aquest únic tret significatiu. I un altre perill: de vegades la trama narrativa fa un gir i el personatge presoner de la seva caricatura no té cintura per llegir-lo i queda penjat, inútil. Em sap greu, però quan vaig veure Albert Rivera a TV3 vaig pensar en aquests personatges. Em va fer l’efecte que Rivera es va construir un personatge que li anava bé, que obtenia uns aplaudiments incondicionals, i n’ha quedat presoner. Ja no va a les entrevistes la persona, sinó que hi envia el personatge. Renuncia així a modular, a matisar, a dubtar... Posa el play i surt el que ha de sortir. I prou.