12 de novembre: Autocrítica
EN TEMPS DE FRANCO, quan presentaves una instància per demanar una cosa que el règim no et volia donar, sempre hi faltava un segell. I si tornaves l’endemà amb el segell, te’n faltava un altre. Ara, al sobiranisme català li ha agafat una febre d’autocrítica i troba que en les seves instàncies a Espanya i a Europa potser faltava algun segell: no hi havia més del 50 per cent dels vots el 27-S, el referèndum heroic de l’1-O no tenia prou garanties, la DUI era precipitada, s’han comès errors... Algunes d’aquestes consideracions són certes i raonables. I està bé voler tenir tots els segells que calen, per rigor polític i moral. Ara, no ens enganyem sobre els efectes pràctics. Si les instàncies haguessin tingut tots els segells que potser faltaven, la resposta hauria estat exactament la mateixa. N’haurien trobat a faltar uns altres, perquè la clau era no admetre-les en cap cas. Si tenien un 50 per cent, n’haurien demanat un 70; i si n’haguessin tingut un 70, un 80. De fet, aquesta és la principal autocrítica pràctica que ha de fer el sobiranisme: la ingenuïtat. Haver cregut que Espanya ja tenia prou cultura democràtica i Europa prou compromís amb els seus valors fundacionals per acceptar les instàncies, si tenien tots els segells que calien.
