29/02/2012

El nostre tros d'Estat

4 min
El nostre tros d'Estat

Aquesta setmana el nou director de l'Instituto Cervantes, Víctor García de la Concha, explicava en una roda de premsa una part dels seus ambiciosos projectes per a la projecció i l'ensenyament del castellà. Fonamentalment, implicar-hi molt més els països de l'Amèrica Llatina que comparteixen aquest idioma i afavorir així l'increment de la docència i la presència de l'espanyol en tres països on se li obren grans possibilitats: els Estats Units, el Brasil i la Xina. Ho va explicar a preguntes dels periodistes en el decurs de la roda de premsa en què presentava l'esplèndida exposició sobre la trajectòria de Max en el món del còmic i la novel·la gràfica, a la seu madrilenya del mateix Instituto.

Víctor García de la Concha, fins fa poc director de la Real Academia Española de la Lengua, és una persona competent i amb sensibilitat per la diversitat cultural, bon coneixedor de la cultura catalana i que va fer des de l'Academia aportacions importants per al reconeixement de la unitat del català. I segur que des del Cervantes mantindrà aquesta sensibilitat. Però és obvi que la funció per a la qual ha estat dissenyat l'Instituto Cervantes és l'ensenyament de l'espanyol a tot el món i la projecció de la cultura que s'expressa en aquesta llengua. Aquesta és la seva feina. Els objectius que es planteja són ambiciosos, però participen plenament de la naturalesa del Cervantes. En general, sembla molt més lògic que l'àmbit i els objectius dels instituts culturals reflecteixin realitats culturals, com ho són les llengües, que no pas polítiques o administratives. Que hi hagi un institut per a cada cultura, no per a cada estat o cada administració.

De vegades es retreu al Cervantes que no tingui un compromís significatiu amb la projecció de la llengua i la cultura catalana al món. No em sembla un retret lògic. El Cervantes és l'institut del castellà i està adaptat a les necessitats precises i específiques del castellà. Que són molt diferents de les del català, o de les de qualsevol altra llengua. Per ser eficaç, és bo que el Cervantes sigui l'institut de la difusió internacional de la llengua espanyola, amb implicació de tots els estats que la comparteixen, més que no pas l'institut de les llengües d'Espanya, que tenen necessitats diferents i necessiten instruments específics. En el cas català, l'instrument que ja existeix i que fa deu anys que funciona és l'Institut Ramon Llull, que tinc el privilegi de dirigir actualment. Les estratègies per ensenyar català al món, per buscar traduccions, per fer present la llengua, no són iguals que les que té i pot tenir el castellà. És millor una eina per a cada llengua.

Per tant, em sembla lògic que el Cervantes concentri els seus esforços en el castellà. Però em semblaria lògic també que l'estat espanyol, que té el Cervantes com a eina per a la projecció del castellà, tingués un compromís econòmic proporcionat i significatiu amb la projecció del català a través de l'Institut Ramon Llull. Si el català és també una llengua de l'Estat, l'Estat hi té responsabilitat. Això va més enllà de les competències exclusives de Catalunya en matèria cultural, perquè no és el compromís amb la cultura d'un territori. És el compromís amb una llengua que constitucionalment l'Estat està obligat a protegir i promoure. Fixem-nos que el Cervantes no depèn del ministeri de Cultura, amb competències descentralitzades, sinó del d'Exteriors, que les té concentrades més enllà del mapa autonòmic. És raonable que cada llengua tingui el seu propi instrument de projecció. Però precisament per això també seria raonable que l'Estat participés de manera proporcionada en el finançament de totes les eines que promouen i projecten les llengües de les quals és responsable. Una llengua ho té difícil per ser plenament, viva i visible, sense el suport d'un estat. Al marge dels projectes polítics legítims que pot tenir cadascú, a hores d'ara l'estat del català és l'estat espanyol. El català té dret a la protecció del tros d'Estat que li pertoca. No en confrontació amb la feina del Cervantes, sinó al contrari, en plena complementarietat.

Aquesta idea, que l'Estat s'ha de comprometre amb el català i que la fórmula per fer-ho és participar en el finançament de les eines que ja existeixen per a la seva promoció i difusió, no és en cap cas una idea partidista. És una idea que poden compartir unionistes i independentistes, federalistes i autonomistes, els que troben bé la Constitució que tenim -i que ho diuen- i els que en voldrien una altra. Només calen dues coses. 1) Creure que el català és un bé a preservar, a protegir i a difondre. I 2) Creure que qualsevol estat té obligacions respecte a totes les llengües que s'hi parlen. El Cervantes pot ser -i jo crec que ha de ser- l'institut del castellà. Però l'Estat no pot ser, només, l'Estat del castellà. El català necessita el paraigua d'un estat, exclusiu o compartit. Els que més creuen en els avantatges d'un estat compartit haurien de ser els primers a voler demostrar que en aquest estat compartit hi ha també un lloc -i uns recursos- per al català. No és ni ha de ser una petició partidista. Tampoc una petició nova. En un cert sentit, té més de cent anys. Només cal rellegir l' Oda a Espanya de Joan Maragall, del 1898. Com comença i com acaba.

stats