19/03/2016

20/3: Ballarín era més que mossèn Tronxo

1 min

Sempre s’ha dit que en moltes cases pairals catalanes hi ha, darrere d’una façana senzilla i austera, uns interiors amples, confortables i plens de llibres. Potser és la mateixa lògica per la qual Josep Pla -ho explica un excel·lent llibre de Valentí Puig- volia quedar en la iconografia cultural com un pagès murri amb boina, quan en realitat era un periodista llegit i viatjat. O per la qual mossèn Ballarín semblava de vegades que volia ser percebut com el seu mossèn Tronxo literari, un capellà senzill i planer de poble, quan de fet era un persona cultíssima, profunda i d’un enorme gruix cultural i humà. Ni el pagès de la boina de Pla ni el mossèn Tronxo de Ballarín eren disfresses. Eren signes d’admiració. De la mateixa manera que les façanes senzilles de les cases bones no són hipocresia, sinó horror a l’ostentació. Pla volia ser també el pagès de la boina. Ballarín volia ser també mossèn Tronxo. Però tots dos eren, a més a més, altres coses. De primer nivell. En el cas de Ballarín, la sensació és que, en el fons, pensava que les coses veritablement importants per a ell, la fe, la catalanitat, el compromís amb la gent, amb tota la gent, són d’aquelles que es practiquen més que no pas es prediquen o es proclamen.

stats