La llei contra la llei
En les transcripcions que s'han publicat dels sermons de l'imam de Terrassa Abdeslam L. hi ha una frase central que és el resum exacte del problema de fons. Al marge de si tot plegat és delicte o no, aquesta frase encén totes les alarmes i ha d'obligar a un posicionament clar de tots els actors implicats. En aquesta frase, l'imam contraposa les lleis islàmiques i les lleis catalanes. Les presenta com a contradictòries i ens ve a dir que, en la seva interpretació, no es pot obeir a la vegada la llei islàmica i la llei catalana. Òbviament, ell demana als seus fidels que respectin la llei islàmica, encara que això impliqui desobeir la llei catalana. És a dir, la llei civil democràtica dictada pels Parlaments legítimament constituïts.
Això és molt greu. D'això penja tota la resta. És obvi que la llei religiosa i la llei civil són, poden ser i segurament han de ser diferents, perquè pertanyen a dues esferes diferents de la conducta i tenen àmbits i fonaments diferents. La llei religiosa diu als fidels què és pecat. La llei civil diu als ciutadans què és delicte. Hi ha pecats que són delictes. N'hi ha que no, que són pecats per a una determinada fe, però no delictes en el món civil. I també pot haver-hi coses que són delicte en la llei civil i que no siguin pecat -i fins i tot siguin obligació- en determinada llei religiosa. La llei civil i la llei religiosa poden i han de ser diferents. Però no poden ser contradictòries. I la llei religiosa no pot anar contra la llei civil.
Algú ha arribat a dir que l'Església catòlica d'avui també té lleis contradictòries amb la llei civil. No sóc catòlic. El catolicisme ha buscat -i ha aconseguit!- al llarg dels segles tenyir i modular la llei civil. Però avui no és així. Certament, la llei religiosa catòlica, posem per cas, impedeix l'avortament, mentre que la llei civil permet avortar. Però això no porta a la contradicció. Un catòlic que no avorti seguint la seva llei religiosa no estarà incomplint la llei civil, perquè la llei civil permet avortar, però no hi obliga. De la mateixa manera, la llei religiosa islàmica prohibeix l'adulteri i l'apostasia. La llei civil no castiga ni una cosa ni l'altra. Però no hi ha contradicció. Si algú, considerant que aplica la llei islàmica, maltracta una dona per adúltera, o creu que per complir la llei catòlica ha de maltractar una dona perquè ha avortat, llavors ja hi ha contradicció: passa a incomplir la llei civil. El problema no és la prohibició religiosa, és el maltractament, és la violació de la llei civil.
L'imam de Terrassa va dir a la mesquita, parlant de les dones, que les lleis islàmiques i les lleis catalanes són contradictòries. Això voldria dir, en el fons, que per ell si vols ser un bon musulmà has d'incomplir les lleis catalanes. I que si compleixes les lleis catalanes deixes de ser un bon musulmà. Això és la contradicció. Si algú, com Oriana Fallacci, escriu que la llei islàmica i la llei civil democràtica són incompatibles, li caurà tota la cavalleria al damunt. Però és l'imam de Terrassa qui ho ha dit. Què hem de fer?
Hi ha dos sectors que han de prendre posició. I no sobre qüestions laterals, sinó sobre la central. El conjunt del món musulmà a Catalunya ens ha de dir si comparteix o no les paraules de l'imam de Terrassa. Algú em dirà que ja ho ha fet, i que des de la Junta Islàmica s'ha considerat que l'imam és un impresentable, en paraula textual. Sí, però se l'ha considerat impresentable perquè "ha ofert als Mossos el que estan buscant, perquè sempre estan disposats a recollir qualsevol salvatjada que es pugui fer servir contra els musulmans". Aquesta no és la qüestió central. Al contrari, creure que els agents de la llei civil actuen amb predisposició contra els musulmans està més aviat en la línia d'afirmar la contradicció entre llei civil i llei religiosa. I la culpa principal de l'imam hauria estat llavors haver comès un error estratègic. El món musulmà ens ha de dir si el que predica l'imam de Terrassa -el nucli, que és aquesta contraposició de lleis- és una mala interpretació seva o una actitud compartida i ortodoxa.
Però també el món democràtic ha de dir-hi la seva. L'imam de Terrassa era considerat un moderat. Des del món institucional terrassenc se l'havia triat, promocionat i tractat com a interlocutor preferent. I hi ha hagut veus que es proclamen democràtiques que han demostrat una estranya comprensió per les seves paraules i les han equiparat al missatge d'altres religions. El món democràtic ha de dibuixar línies vermelles. I precisament aquesta ho és: el món democràtic pot acceptar que la llei religiosa i la civil siguin diferents, però en cap cas contradictòries. Sigui quina sigui la religió, si complir la llei religiosa porta a incomplir la llei civil, la llei religiosa és el problema. Ha de ser possible viure amb la pròpia llei religiosa dins la llei civil, encara que no diguin el mateix. El que diu la llei religiosa obliga els creients. No es pot pretendre que obligui tots els ciutadans, com passa en alguns països teocràtics o clerocràtics. Però tampoc es pot pretendre en les societats obertes que emparant-se en la llei religiosa algú se salti la llei civil. Això val per a totes les religions, esclar. Però les que han fet el seu Vaticà Segon estan, a hores d'ara i aquí, més allunyades del risc.
