DIETARIVV

11/6: Set i mig

NO SOC GAIRE DE JOCS de cartes i, per tant, mai no he entès les metàfores polítiques inspirades en el mus: allò de l’ órdago... En canvi, em funcionen les del set i mig, potser perquè hi jugava de petit, potser perquè amb en Joan Barril fèiem servir el monòleg de La venganza de don Mendo per fer proves de so a les entrevistes: “ ¿Un juego? Y un juego vil, que no hay que jugarlo a ciegas, pues juegas cien veces, mil, y de las mil ves febril que o te pasas o no llegas... ” Ciutadans hauria d’haver pensat en el set i mig. La base del joc és arribar just al set i mig (o al més a prop possible) sense passar-se. Sovint el jugador, emborratxat perquè creu que la sort li va de cara, demana una altra carta i una altra, fins que es passa. I perd. Ciutadans creia fa un parell de setmanes que totes li ponien. I anava demanant cartes de radicalitat nacionalista. La definitiva, la que li havia de donar el set i mig, era aquell acte en què només veien espanyols i en què cantava Marta Sánchez. Van demanar carta, i es van passar. Buscaven el punt just i se’ls en va anar el cap, fins a un lloc exagerat, impossible d’assumir. I quan et passes, la derrota és irreversible. “ Mas !ay de ti si te pasas! !Si te pasas es peor! ” Busques el set i mig i acabes en el vuit. O en el buit.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF