16/02/2020

17/2: La veu de la venjança

1 min

La justícia pot admetre límits. La venjança, no. La justícia es pot avenir a raons. La venjança, no. La justícia es pot arribar a donar per satisfeta. La venjança mai no en té prou. Per això és tan fàcil distingir -només pel to- entre una veu que demana justícia (encara que ens sembli equivocada) i una veu que tot el que reclama és venjança. La veu de la venjança, quan hi ha una condemna, s’indigna perquè vol més condemna. Quan el condemnat rep el tracte penitenciari al qual té dret, la veu de la venjança hi veu privilegis i conspiracions, tracte de favor. La veu de la venjança sempre troba la cel·la massa gran, el càstig massa lleuger, el temps massa curt. I quan s’ha acabat la condemna, la veu de la venjança no admet el retorn a la vida normal, sinó que voldria l’estigmatització eterna del condemnat, que no pogués parlar mai més, que no pogués ser visible i actiu en l’espai públic. De vegades la voluntat de venjança neix d’algú a qui se li ha fet un mal real. Però les veus més venjatives solen ser les que han patit una ferida en el seu orgull immens, els qui s’han sentit humiliats en la seva supèrbia. La justícia i la venjança no són mai el mateix. Tot i que tan sovint anomenin justícia allò que és només venjança.

stats