A Blesa l’ha acabat de condemnar l’opinió pública per la foto d’un safari en què va caçar un hipopòtam. La mort del gos Excalibur ha sigut l’episodi més mobilitzador entorn al contagi d’Ebola a Madrid. El PSOE va tenir un guirigall a compte del Toro de la Vega. ¿Tot això vol dir que a l’opinió pública espanyola li ha agafat de sobte una mena de fervor animalista? Potser no ben bé, però hi ha en el substrat d’aquesta opinió pública un canvi de sensibilitat, que es va acostant a Europa, que tolera pitjor l’ostentació del poder i de la riquesa. I matar un animal n’és una forma gens fotogènica. En alguns casos, com els toros, aquest canvi de sensibilitat ha quedat contrapesat per consideracions de tipus patriòtic o estètic. O pel pes de la tradició. En d’altres, no. El canvi de sensibilitat davant la mort dels animals, acostant-se als estàndards europeus, pot ser un senyal d’un canvi subterrani, d’una transformació lenta de la societat espanyola. Potser tan lenta que els que manen no l’han percebut. Però prou forta perquè quan aparegui de sobte a la llum els agafi per sorpresa. Potser a Espanya també els temps estan canviant. (I potser per això alguns discursos de fervor guerrero convoquen menys manifestants dels que es pensaven.)
