DIETARIVV

10/12: Vaga de fam

SENTO QUEIXAR-SEa un manifestant, a París, amb armilla groga: “Alemanya, quan hi ha una vaga, negocia; França no negocia si no hi ha, a més, incidents”. Venen ganes de dir-li: doncs Espanya, ni amb una vaga de fam. Avui recorren Europa malestars diversos i creixents. Hi ha qui s’hi troba bé i pensa que si això creix en espiral i explota, tot anirà millor. Però hi ha qui, com el manifestant francès, creu que se n’ha de parlar. Com més aviat millor. Que s’ha de seure a parlar-ne, sense renunciar a les conviccions pròpies. Però com es pot parlar amb qui no vol parlar? Què cal fer perquè segui qui no vol seure? Vivim dies confusos, a tot Europa. En el si del sobiranisme català hi ha una efervescència d’iniciatives i d’accions, que de vegades se sumen i sovint es contraprogramen fins a anul·lar-se. Enmig de la confusió, la vaga de fam dels presos polítics catalans em sembla un referent moral i polític essencial. Completat amb les accions reivindicatives, pacífiques, que calgui. I de l’acció política que es pugui. I plantejant el judici com un escenari per fer sentir la pròpia veu de la manera més clara. Però la vaga de fam és avui la punta de llança dels que creuen que s’ha de parlar i que cal estirar cap a la taula aquells que no hi volen seure.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF