5/12: L’excepció

Després de les últimes eleccions em va escriure un amic periodista francès dient: "Espanya ja té una extrema dreta forta al Parlament; ha deixat de ser l’excepció europea". Ahir jo li podria haver respost: "Espanya ja torna a ser l’excepció europea; l’extrema dreta té una presència acceptada i normalitzada a les institucions, sense que ho vulguin evitar ni la resta de la dreta ni els socialistes". Espanya hauria passat, doncs, de ser, aparentment, l’excepció en una direcció a ser-ho en la direcció exactament contrària. De no tenir extrema dreta a tenir-la instal·la a la vicepresidència del Parlament. Però jo no crec que siguin dues excepcions contradictòries, sinó dues expressions de la mateixa excepció. A Espanya l’extrema dreta no està situada a l’exterior del sistema, sinó al seu interior, d’una manera ben normal i acceptada, sobretot quan s’embolica amb la bandera del patriotisme. Fins fa uns mesos era invisible si es mirava des de lluny perquè vivia dins dels altres partits. Ara és visible, fins i tot des de lluny, perquè ha creat un partit propi. Però les idees són les mateixes. I la seva agenda és la mateixa de tota l’extrema dreta europea. Ja ho era, certament. La novetat és que ara a Europa ja ho saben. Nosaltres ja ho sabíem de sempre.