4/8: 'Culo di ferro'

EscriptorLa creativa política italiana dels setanta va consagrar la descripció d’un determinat tipus de polítics: els 'culo di ferro'. Malgrat la sonoritat del terme, era una adjectivació positiva, admirativa. Un 'culo di ferro' era un polític pacient i tenaç que acabava vencent els seus adversaris per esgotament a base de constància, perquè no li feia mandra estar-se hores i hores assegut a una taula. I això volia dir dues coses. Una, persistir en la negociació, malgrat que en alguns casos semblés estèril. L’altra, estudiar les qüestions en profunditat i no anar a les reunions amb les mans a la butxaca, havent llegit només un informe de mig foli. Del secretari general del PCI, Enrico Berlinguer, es deia que era un 'culo di ferro'. Veient com va anar la primera de les reunions bilaterals entre el govern català i l’espanyol, diria que a la política catalana li convenen uns quants 'culo di ferro'. També li convenen polítics més improvisadors, agosarats, imprevisibles i audaços. Combinats amb els qui persisteixen sense cansar-se i demostren a qui estigui mirant-s’ho al món que si la via del diàleg i la negociació queda escapçada no és per culpa del sobiranisme català. A Catalunya li fan falta 'culo di ferro'. I a Espanya tampoc li anirien gens malament.