22/10: Catalunya dual

EscriptorEL SOBIRANISME hauria d’estar content: en unes eleccions imposades, amb líders exiliats i a la presó, una campanya de la por i una participació altíssima, aguanta majoria i percentatge. Un miracle, d’un mèrit extraordinari. L’unionisme té motius també per estar content (i Ciutadans, eufòrics): la concentració del seu vot -i la dispersió del vot sobiranista- li ha donat el titular molt valuós de tenir la primera força en unes eleccions catalanes. Rajoy ha d’estar desesperat: es fa unes eleccions a mida, fa servir totes les armes de l’Estat (convencionals i no convencionals) i tot li surt malament, el seu bloc no aconsegueix vèncer el bloc independentista i el seu partit, el partit del 155, s’enfonsa a la darrera posició. Qui deu estar també content és Aznar. Ha aconseguit fer realitat la seva profecia, que era més aviat una amenaça: que abans de trencar-se Espanya procuraria que es trenqués Catalunya. No està trencada, però estem davant d’una Catalunya dual, que té dos comportaments absolutament contradictoris en unes eleccions, sense síntesi. I més enllà de les satisfaccions i les insatisfaccions electorals, que fa que fins i tot els qui estan contents tinguin motius per no estar-ho del tot, és en això que hauríem de pensar tots plegats l’endemà.