17/7: I ara què?

Hi ha qui interpreta la crisi en les relacions dins de l’independentisme com un xoc d’estratègies: després d’haver topat amb la paret de l’Estat, hi hauria diferents idees sobre què s’ha de fer ara. I xocarien. Al meu parer, la causa de la crisi actual no és el xoc entre estratègies, sinó la perplexitat pel poc èxit de les que hi havia, i que s’ha evidenciat després de les eleccions municipals i europees. Dins de l’independentisme, hi havia tres gran idees sobre què fer per superar la paret: internacionalització, unitat i ampliació de la base. Totes tres trontollen. Ningú no dubta que cal internacionalitzar, però els efectes a curt termini estan per sota de les expectatives: el Parlament Europeu s’ha format sense tres eurodiputats independentistes i les esperances en els tribunals de fora són limitades. La unitat ja s’ha vist que és molt complicada. I ampliar la base –com es deia pensant en la col·laboració amb l’espai dels comuns– ha topat amb el pacte contra l’independentisme a Barcelona entre comuns, el PSC i Valls. La crisi no és entre gent que sap perfectament què s’ha de fer i xoca. La crisi és perquè quan no se sap ben bé què s’ha de fer, ressuscita la inèrcia del de sempre: la política amb minúscules de la confrontació i la fragmentació.