La relació entre l’eix social i el nacional

El problema més important que té la població que viu a Catalunya és l’enorme crisi social que l’afecta, molt en particular a les seves classes populars. Una de les causes d’aquesta crisi és el gran deteriorament del mercat laboral, que es reflecteix en el desmesurat creixement de la desocupació (molt accentuada entre la joventut) i en el descens de la població ocupada, factors que han contribuït al gran deteriorament dels salaris, amb un creixement sense precedents de la precarietat. A aquesta causa de la crisi se n’hi ha afegit una altra: les enormes retallades de la despesa pública en la majoria dels serveis públics de l’estat del benestar, com ara la sanitat, entre d’altres. Aquestes retallades de despesa pública són particularment nocives per al benestar de la població perquè la despesa pública social, ja abans de la crisi, era una de les més baixes de la UE-15.

Aquesta enorme crisi social a Catalunya alguns sectors dels moviments i partits independentistes l’han presentat com a resultat de la dependència de Catalunya de l’estat espanyol. Es repeteix amb gran freqüència que, si Catalunya fos independent, aquesta crisi no hauria tingut lloc o seria molt més suau. Expressat en tot tipus de tonalitats (que van des del bel·licisme que reflecteix la frase “Espanya ens explota” fins a la més suau, que subratlla que el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya és excessiu), aquest argument és àmpliament acceptat en molts cercles independentistes, que atribueixen l’enorme retard i la gran crisi social actual a la falta d’independència del nostre país.

Voldria aclarir que no desconsidero aquest argument, que crec que conté un element de veritat quan se substitueix Espanya per l’estat espanyol. Però és només un factor que, a més, està sobredimensionat, perquè les causes reals s’han de basar no tant en Madrid (la seu de l’estat espanyol) com en Catalunya. L’externalització de responsabilitats és característica de l’aplicació de mesures impopulars per part dels governs. Les polítiques summament impopulars que han estat imposant (i dic imposant, ja que no figuraven en les seves ofertes electorals) es presenten des del govern espanyol com a conseqüència de les pressions a Brussel·les i Frankfurt, a les quals el govern català afegeix Madrid. Però aquesta externalització és clarament insuficient per explicar l’enorme retard social existent a Catalunya, que és semblant al que hi ha a Espanya, a Grècia i a Portugal, països tots ells independents. I l’evidència científica apunta clarament al fet que el retard social en aquests països es deu a l’enorme domini que les forces conservadores hi han tingut, primer quan van estar sotmesos a dictadures i després, més tard, quan es van configurar en estats que, de resultes d’unes transicions poc modèliques (amb gran domini de les forces conservadores en el procés), van esdevenir estats pobres, amb escassos ingressos, reduïda dimensió social (tenen les despeses públiques socials més baixes de la UE-15) i poc redistributius. Hereus d’aquesta situació, tots tenen el màxim nombre de policies per cada 10.000 habitants i el percentatge més baix de persones adultes que treballen en els serveis públics de l’estat del benestar de la UE-15.

Sóc conscient que, davant d’aquestes dades, alguns lectors pensaran que, si Catalunya hagués estat independent, al sud d’Europa, les coses haurien anat d’una altra manera, perquè Catalunya és diferent. Però aquest argument ignora que cada país té classes socials amb un nivell diferent d’influència sobre l’estat. El retard social en aquests països es deu al domini de les forces conservadores que els han governat durant la major part del període democràtic (el 80% del període aquí al nostre país). I a Catalunya, les forces conservadores (que han dominat les seves institucions polítiques, econòmiques i mediàtiques) sempre han estat aliades amb les forces conservadores espanyoles. Allò que en terminologia anglosaxona es definiria com “l’establishment polític-mediàtic” de Catalunya i Espanya ha respost a la crisi d’una manera molt semblant. De fet, les lleis que han tingut més impacte (negatiu) sobre la qualitat de vida de les classes populars catalanes, com la reforma laboral, van ser aprovades per les Corts espanyoles (controlades pels instruments polítics de l’establishment espanyol) amb el suport dels instruments polítics de l’establishment català.

Per aquest motiu, l’argument que el tema social se solucionarà quan se solucioni el tema nacional té una credibilitat limitada, ja que les polítiques públiques aplicades a la Catalunya independent dependran de qui governi, la qual cosa, al seu torn, dependrà de qui controli el procés de transició de la Catalunya d’avui a la de demà, que, probablement, serà la força política que hegemonitzi els aparells de la Generalitat i els seus mitjans públics d’informació. A Espanya ja va haver-hi una Transició, el producte de la qual va ser un estat molt poc democràtic i uninacional, resultat d’una Transició dominada per l’establishment conservador que controla els aparells de l’Estat i la majoria dels mitjans d’informació.

Semblaria, doncs, que en lloc d’anteposar el tema nacional al social (i deixar la resolució del segon a la consecució del primer) s’hauria de considerar la resolució del social com part de la resolució del problema nacional. En realitat, es podria argumentar que sense resoldre el primer tema mai es resoldrà el segon. A Catalunya, la majoria de la població és sobiranista, és a dir, està a favor del dret a decidir, però, segons les últimes enquestes, la majoria de la població no és independentista. El grup social que és menys sensible a l’independentisme és la classe treballadora, que està sofrint un enorme deteriorament del seu benestar a causa de la crisi. Ara bé, la majoria de la classe treballadora sí que és sobiranista, i pot ser sensible a l’independentisme, depenent de qui lideri el procés de transició. Un indicador d’aquest fet és la victòria de Barcelona en Comú, una coalició dirigida per una alcaldessa que és clarament sobiranista, que va votar sí-sí sense ser independentista, i que accepta que la desobediència civil és necessària en una democràcia per millorar-la. I quan Ada Colau va expressar aquests sentiments, i va exigir el dret a decidir de Catalunya sense dependre de l’estat espanyol, la població congregada a la plaça de Sant Jaume, la majoria de classe treballadora, va aplaudir massivament. Però aquesta referència a la sobirania (i possible independència) és molt diferent de la interpretació dels sectors hegemònics dins del moviment independentista, ja que la motiva una altra visió de Catalunya, una visió en la qual el tema social és el central i en la qual és a través de la qüestió social que s’arriba a la nacional.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF