La Generalitat té alternatives

Una postura bastant generalitzada en centres financers i econòmics de Catalunya, que es reprodueix també en mitjans d'informació propers a les opcions polítiques de sensibilitat conservadora i liberal, és que el govern de la Generalitat ja ha esgotat, a la pràctica, la possibilitat de generar més recursos a través d'impostos. Es diu i s'escriu amb gran freqüència que l'única sortida que li queda per assolir l'objectiu de dèficit públic és retallar la despesa pública, incloent-hi la despesa pública social, que ja ha assolit uns nivells tan baixos que estan afectant molt seriosament la mateixa viabilitat dels serveis públics del ja escassament finançat estat del benestar.

Les dades, però, no avalen aquesta postura. Vegem-ho impost per impost, començant per l'impost de successions i donacions. Les diferents reformes que aquest impost (sobre el qual la Generalitat té plena potestat) ha experimentat han causat una reducció dels ingressos de la Generalitat des de 1.000 milions d'euros (que representen el 0,47% del PIB de Catalunya) l'any 2008 fins a 400 milions (el 0,19% del PIB de Catalunya) l'any 2011. Això vol dir que s'han reduït els ingressos del govern català per una quantitat de 600 milions d'euros, que podrien recuperar-se any rere any si les retallades d'aquests impostos es revertissin. No cal dir que els grups més afavorits per aquestes retallades van ser les persones amb més propietats, que serien les més afectades si les retallades es revertissin.

També es va reduir l'impost del patrimoni, una reducció que com és natural va beneficiar especialment les persones que en tenen més. Aquesta reducció (que a la pràctica va equivaldre a l'eliminació de l'impost) va significar, l'any en què va tenir lloc la reforma, la pèrdua de 500 milions d'euros de recaptació (una xifra que representava el 0,25% del PIB de Catalunya). Aquests fons podrien recuperar-se si la reforma del 2008 es revertís i s'apliquessin els mateixos tipus i exempcions que s'aplicaven abans.

Una altra font d'ingressos podria ser l'augment de l'impost sobre els viatges en avió. Segons Aena, la companyia pública gestora dels aeroports a Catalunya, els aeroports catalans el 2012 van tenir un trànsit de 38.874.897 passatgers (sortides i entrades dels aeroports de Catalunya). Si cada passatger pagués 3 euros d'impost, la Generalitat podria cobrar 116 milions d'euros més dels que obté. I si fossin 5 euros, la recaptació seria de 190 milions d'euros. L'experiència internacional mostra que aquesta mesura no té impacte significatiu en el trànsit aeri com a resultat de l'escàs impacte en la factura, ja que representa un percentatge molt baix del cost total per al viatger (una situació semblant passa pel que fa a la pernoctació en els hotels, un àmbit en què es poden recuperar quantitats fins i tot superiors).

Una altra font d'ingressos poc desenvolupada a Catalunya i a Espanya són els impostos ecològics, que a Espanya representen un percentatge sobre el PIB (1,65%) molt per sota de la mitjana de la Unió Europea dels 27 (2,37%). Si Catalunya igualés tal mitjana, la Generalitat de Catalunya ingressaria 1.200 milions d'euros addicionals. En realitat, si Catalunya recaptés en impostos ecològics el mateix que alguns dels països de la UE que tenen un nivell semblant de riquesa (mesurat pel PIB per càpita), els ingressos gairebé doblarien la xifra anterior.

Un altre impost que hauria generat grans ingressos a la Generalitat de Catalunya hauria estat el gravamen sobre el valor afegit de les transaccions financeres, que, segons el Fons Monetari Internacional, representa el 5,3% del PIB per a Espanya. Les dades de l'Instituto Nacional de Estadística (INE) mostren que aquesta dada és molt similar per a Catalunya. Si aquestes transaccions es gravessin com es grava el consum (al tipus de l'IVA reduït, és a dir, un 10%), es podrien haver recaptat 1.110 milions d'euros més el 2011. La Generalitat de Catalunya, seguint l'exemple d'altres comunitats autònomes, va intentar iniciar aquest camí gravant els dipòsits bancaris, la qual cosa va ser anul·lada pel govern central pel procediment de crear aquest impost a tipus zero, una imposició instaurada per evitar que les comunitats autònomes utilitzessin aquesta via per generar recursos. Aquest intent, però, no hauria de frenar altres alternatives en aquesta línia. Fins i tot el Fons Monetari Internacional (en general gran defensor dels interessos financers) ha assenyalat que és una via d'ingressos per a les administracions, tant centrals com autonòmiques i locals.

Una altra via és, com ha fet el Canadà, crear un impost finalista, encaminat a generar recursos per a la sanitat. Seguint aquesta política fiscal, Catalunya podria ingressar més de 1.000 milions d'euros, que podrien substituir o complementar els sistemes de copagaments. Totes les enquestes assenyalen que la popularitat o impopularitat dels pagaments del ciutadà a l'estat depèn del fi al qual es destina aquesta recaptació i també de la progressivitat que tingui. Com a sistema de finançament de la sanitat, la imposició fiscal progressiva és més popular, o menys impopular, que el sistema de pagament o copagament de l'usuari en el moment d'utilització del servei.

Altres fonts, com determinar les multes i sancions segons el nivell d'ingressos del sancionat, tal com es fa a Finlàndia, podrien generar també considerables recursos. Una estimació inicial seria de 150 milions d'euros.

Tots aquests són exemples de mesures que podrien augmentar els ingressos a la Generalitat de Catalunya. Que es duguin a terme o no depèn de la seva voluntat política.

No cal dir que la Generalitat hauria de pressionar (com han fet tots els governs de la institució) l'estat central perquè assumeixi una part més gran de les retallades, ja que han estat les comunitats autònomes (que són responsables dels serveis públics de l'estat del benestar) les que han portat la càrrega principal de la reducció. Però això no és suficient, perquè els ingressos generats per la Generalitat sempre han estat més baixos del que li correspon pel seu nivell de riquesa. Aquesta és la realitat.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF