Sobre la 'reeducació' dels presos

Ningú sap exactament quina hauria de ser la manera de procedir amb persones condemnades per sedició

Joaquim Forn i Jordi Cuixart abans d'ingressar en la presó de Lledoners el 28 de juliol / EUROPA PRESS

La decisió de revocar el tercer grau a les persones empresonades pel Procés ha estat argumentada, en part, per la seva manca de “rehabilitació” o “reeducació”, quan ningú sap exactament quina hauria de ser la manera de procedir amb persones condemnades per sedició, un delicte amb connotacions polítiques i sense precedents semblants. ¿S’han de penedir en públic? ¿Han de rectificar el que han dit? ¿Seria suficient afirmar que renuncien a les vies unilaterals? ¿Hi ha exemples de com fer una cosa d’aquest tipus? Sembla que no, pel que fa a la darrera pregunta, almenys a Espanya. Vist això, vull explicar una experiència personal, en un context totalment diferent, per si pot inspirar els jutges i fiscals.

Entre el 2003 i el 2006 vaig acollir al centre de recerca que dirigia a la Universitat Autònoma de Barcelona tres excomandants de tres guerrilles diferents de Colòmbia, dues de les quals encara eren molt actives. Tots tres eren molts coneguts al seu país i dos acabaven de sortir de la presó després de complir 10 anys de reclusió. Per motius de seguretat, no era gens prudent que estiguessin a Colòmbia i estaven abocats a un exili temporal forçós. Els governs de Colòmbia i Espanya, a través dels seus ministeris d’Exteriors, em van proposar acollir-los i no m’ho vaig pensar dues vegades, malgrat l’espant d’alguns companys de feina. L’objectiu era donar-los una formació en temes com la gestió i negociació de conflictes, la cultura de la pau i l'anàlisi de conflictes, a més que ells m'ajudessin a fer un seguiment de l’actualitat del país, immers en una guerra de baixa intensitat, però d’un enorme cost social. Un altre propòsit va ser que, un cop formades aquestes persones, en el cas que fos la seva voluntat i sorgissin oportunitats, fossin d’utilitat per obrir unes futures negociacions de pau, i en cas d’iniciar-se, aconsellar sobre la millor manera de procedir, donar idees i fer anàlisi del discurs dels actors, ja que el seu passat de lluita armada era de gran valor per comprendre el pensament profund dels guerrillers d’aquell país. Una d’aquestes persones va ajudar de manera molt directa l'alta diplomàcia internacional a fer possibles les negociacions amb les FARC i una altra va batallar per obrir una negociació amb l’ELN. L’experiència, doncs, va ser extraordinària, es van fer moltes coses gràcies al seu ajut i van contribuir a la relativa pacificació del país, cadascun a la seva manera, però dins d’un marc concertat i consensuat entre totes les parts. Res no va ser improvisat.

Per poder venir a Catalunya, els governs de Colòmbia i Espanya es van posar d’acord que calia fer un protocol d’estada, que vaig redactar jo mateix, de manera que no hi hagués cap dubte que no tornarien a agafar les armes, cosa a la qual ja havien renunciat abans de venir, però en cap moment no es va prohibir que renunciessin als seus ideals. Si volien, podien tenir el cor amb els seus, però no fer activitats polítiques a favor seu des d’aquí, ja que la guerra encara estava activa. Jo exercia com a tutor davant dels dos governs i era responsabilitat meva procurar que les coses anessin correctament. No hi va haver cap problema destacable i tots vam quedar satisfets. La pena, no obstant, és que el 2011, en una mostra d'extrema miopia política i provincianisme, la Generalitat ens va retirar les subvencions necessàries per mantenir l’equip de colombians treballant per la pau al seu país i l’experiència va acabar abruptament en la seva faceta col·lectiva i d’equip, i vaig haver jo de treballar en solitari en aquest tema, cosa que sempre he lamentat.

Explico aquesta història tan poc corrent per destacar que, si fins ara no hi ha hagut experiències de reincorporació a la vida cívica de persones acusades de sedició –em resisteixo a admetre el terme reeducació, massa estalinista, xinès contrari als uigurs o polpotià, o rehabilitació, poc pertinent–, toca imaginar sortides raonables per a aquest buit legal basades en experiències comparables a Espanya. Tinc algunes idees per als jutges, per si tenen el gust d’escoltar-les i ser creatius. L’Escola de Frankfurt ja fa temps que va establir les bases per inspirar-se a escala conceptual, i hi ha jutges creatius que han trobat sortides molt imaginatives per transformar una condemna en una oportunitat de creixement personal i d’utilitat pública. També convido els presos a pensar igualment si poden fer propostes innovadores, ja que tornar si més no a la situació en què estaven de semillibertat ajudaria molt a buscar escenaris que afavoreixin la resolució de la crisi catalana. Els tres guerrillers abans esmentats, quan van estar aquí fa uns anys, es van dedicar a escoltar i parlar amb veus diferents, fins i tot oposades i crítiques amb les seves, encara que sempre amb respecte i consideració. A més de fer noves amistats, això els va ajudar a pensar sobre noves perspectives no considerades però igualment interessants. No buscaven l’aplaudiment i les adhesions incondicionals, sinó el debat honest i amigable, el reconeixement personal que justament es deriva de la pluralitat dialògica. Reeducar, sens dubte, no és un terme gens adequat, però sí reflexionar de manera oberta i lliure amb persones diverses i amb argumentacions diferents de les nostres, analitzar les coses des de nous paràmetres i reenfocar-les si cal. Són algunes de les pistes que puc avançar.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF