Tot passejant, ara, pel Concili Vaticà II: què en queda de tot això?

Caminant vers el 'bosco sacro' per trobar-me amb el meu amic Josep Maria Benítez i Riera, historiador de la cultura, em repetia la dita que Plini el Vell atribuí al gran pintor de Colofó, Apel·les: “Cap dia sense una ratlla” ["Nulla dies sine linea", 'Història natural', 25, 36, 12]. Cap dia, doncs, sense preguntes.

Valentí Gómez i Oliver. Tornem al Concili. Què va passar amb el cardenal Martini, l’intel·lectual biblista? En fou favorable o contrari?

Josep Maria Benítez i Riera. Martini, ja ben assentat com bisbe a la conflictiva Milà, era un home nou, madur, d’acreditada espiritualitat pastoral i amb molta sensibilitat social, bregat en vèncer el mal, consolar els sofrents i resoldre els problemes reals de la gent.

V. No em dius res d'especial. Sé que s’implicà força amb els joves. Però a nivell social tingué una actitud 'impròpia' d’un capitost de l’Església! Deien que intervenia en política.

J.M. Sí. De forma molt italiana, però inapropiada no ho diria. De fet, va actuar com mitjancer imparcial en la dissolució de les Brigades Roges. Aconseguí el lliurament de les seves armes. Rebé d’ells els Kalàixnikovs i la dinamita al seu palau, sense presència policial. La premsa informà: “Nell’Arcivescovado... uno sconosciuto... abbandonò sul tavolo... fucili kalashnikov con caricatore, un fucile beretta, un moschetto automatico, tre pistole, un razzo per bazooka, quattro bombe a mano, due caricatori e proiettili”. Dialogà amb els terroristes. Visità als assassins tancats a la presó i s’implicà per ajudar-los a ells, com a persones, i als familiars de les seves víctimes.

V. Sí, recordo les fotos dels presoners entre reixes. Llavors, com va anar allò de l’anunci de convocar el Concili Vaticà III?

J.M. Bona memòria! Idea molt seva que la premsa també recollí com un quasi desafiament a la cúria. Martini va plantejar-ho durant el Sínode de 1999. Amb valentia hàbil, usà la retòrica de Martin Luther King: “Tinc un somni: proposo fer l’exercici de... confrontació universal entre els bisbes”, un nou Concili “instrument col·legial universal autoritzat”, en la línia de la forta “experiència de comunió i col·legialitat del Vaticà II”.

V. És a dir un Vaticà III, per aconseguir què?

J.M. Per poder fer front “amb llibertat” als nous problemes del món i del catolicisme de fi de segle, com ara la manca de sacerdots, la dignitat de la dona dins l’Església, el ministeri sacramental, la sexualitat, la problemàtica del matrimoni i dels divorciats, la pràctica penitencial, l’ecumenisme. Deia: “Tallar els nusos doctrinals i disciplinaris que lliguen els fidels practicants dins l’Església”.

V. Impressionant, però el seu Vaticà III no es va convocar?

J.M. Fracassà. El somni no arribà a ser considerat viable ni va ser ben acceptat pel Sínode. Era lògic, perquè Joan Pau II havia declarat poc abans que el Vaticà II encara esperava completar la seva plena realització i aplicació. I Martini ho acceptà. Però ens parlà clar...

V. Impactant i alhora alliçonador!

J.M. El cardenal, ja emèrit i afectat de Parkinson, ho escriví en uns personalíssims 'Col·loquis nocturns a Jerusalem' ('Colloqui notturni a Gerusalemme'), on encara s’explicitava així: “Tenia somnis... una Església que avança... amb pobresa i humilitat. Una Església que no depèn dels poders d’aquest món. Una Església que dóna espai a les persones capaces de pensar de manera oberta. Una Església que suscita coratge especialment a tots aquells que se senten poca cosa o pecadors. Somniava una Església jove. Avui ja no tinc aquests somnis. Passats els 75 anys he decidit pregar...”

V. Molt fort. I què en quedà d’aquell concili Vaticà II i del no nascut Vaticà III? Què en quedà de tot això?

J.M. Del Vaticà II en queda molt. Més del que la gent es pensa. N’haurem de parlar, si vols. Del Vaticà III res, fou un no nascut. Novetat? Res de res.

En Josep Maria, mentre ens allunyàvem del 'bosco sacro', s’acomiadà amb una de les màximes de Plini: “La naturalesa humana és àvida de novetat” ["Est natura hominum novitatis avida", 'Història Natural', 12,5,3]. Mentre jo anava rumiant sobre el sentit d’aquelles paraules vaig recordar la novetat que representà per a mi la lectura, de ben jove, de l‘'Aulularia' [Comèdia de l’Olla] de Plaute. Per analogia em vingué al cap allò que escriví el gran comediògraf llatí: “Més sovint passa allò que no era esperat que no pas el que esperes” ["Insperata accidunt magis saepe quam quae speres", 'Mostellaria', 197].

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF